La falta em semblava massa lluny de la porteria de Pagliuca. Des d'una estona abans ja feia càbales sobre els qui haurien de llançar els maleïts penals de la tanda a la qual ens vèiem fatalment abocats, una altra vegada!... Va ser un xut molt violent. I tot i que Ronald Koeman tenia un canó d'alta precisió a la cama dreta, sempre he cregut que aquella falta la vam xutar –també– els 50.000 barcelonistes que el 7 de maig de 1986 havíem sortit del camp del Sevilla completament abatuts, amb la mirada perduda, caminant sense rumb, respirant l'aire de la desfeta absoluta, amb la sensació col·lectiva d'haver tocat fons definitivament, enmig d'un silenci –literalment– sepulcral.

Uns quants milers d'aquells 50.000 zombis de Sevilla érem de la generació dels orfes de glòria, que havíem après a estimar el Barça en la derrota i la fatalitat. Nosaltres no havíem tingut la sort dels pares o dels avis, que havien viscut la grandesa esportiva del nostre club, una llegenda forjada en els primers seixanta anys de la seva història.

La primera lliga espanyola, el 1929, la va guanyar el Barça de Samitier. En la dècada dels cinquanta, el mític Barça de les cinc copes liderat per Kubala va encadenar dos doblets (1952 i 1953) de lliga i copa consecutius (una gesta, per cert, que el Madrid no ha fet mai). Campió de la copa Llatina (1949 i 1952), el Barça era considerat un dels clubs més prestigiosos d'Europa i del món, indiscutiblement. I és per això que L'Équipe ens va convidar, a nosaltres, a participar en aquella primera copa d'Europa (i nosaltres vam refusar la invitació, tot fent gala d'una miopia provinciana severa).

Uns anys després, el fabulós Barça d'Helenio Herrera tornaria a guanyar el doblet (1959) amb un equipàs que –valgui com una mostra de l'admiració que aixecava– va ser acomiadat del camp del Wolverhampton (02-03-1960) amb els campions d'Anglaterra, als quals acabàvem d'eliminar de la copa d'Europa, fent-nos el passadís d'honor. El Barça no tenia res a envejar a ningú.

Després va passar el que va passar. El Madrid era l'equip del règim feixista i nosaltres vam entrar en una fase de progressiva decadència i pèrdua d'autoestima. Fins que el gol de Koeman ens va reconnectar amb aquell passat de glòria. Va tenir, clarament, efectes refundadors. Guanyant la primera copa d'Europa, els herois de Wembley ens van retornar al lloc que ens pertocava.

El dream team ens va marcar l'estil. I el gran canvi de mentalitat profund es produeix amb el Barça de Messi: un equip considerat el millor de la història del futbol, una màquina de guanyar (i que també perd, perquè no és infal·lible), que ens ha transmès una confiança indestructible en el Barça –aquesta és la clau– per afrontar tots els grans partits convençuts que som els millors i que depenem de nosaltres mateixos. És una sensació única, que mai abans –mai– no havíem experimentat.

Avui fa 25 anys vam tornar a ser grans!