El Barça queia torrent avall durant el trienni presidencial de Joan Gaspart quan un dels il·lustres del barcelonisme, Manuel Vázquez Montalbán, va resumir així l’estat de la qüestió: “Ningú pot dir que sigui una sorpresa. Els socis tenien vint-i-dos anys d’informació de Gaspart i el van escollir.” Entre les informacions acumulades durant les més de dues dècades de fidelitat nuñista, una de prou eloqüent com el fet que el mateix Gaspart advertís que podia ser un bon vicepresident, però que mai no seria un bon president, perquè la passió el podia. Però tot i el mateix avís, va ser l’escollit en unes eleccions, les del 2000, en què va afirmar que al Barça no li calia res per ser el millor club del món perquè ja ho era, una agosarada negació de la realitat de la qual és hereu Josep Maria Bartomeu, cofoi d’una present temporada digna d’oblit. Encara rai si el paral·lelisme s’acabés aquí, però és que del que ha seguit al canvi de poder del 2010 –i revalidat en les eleccions del 2015– tampoc se’n poden dir sorpreses. El més perplex de la detenció dimarts de Sandro Rosell és que tot ve encara dels mateixos temes espinosos que en les eleccions del 2010 ja projectaven ombres sobre l’aleshores candidat, que ja no era un nouvingut en l’escena blaugrana. Llavors –i encara ara– només era una sospita, però la fosca evolució de Rosell des que va ser el president més votat de la història del Barça i la placidesa en què viu Bartomeu malgrat ser l’artífex de la primera condemna de la història del club, fa plantejar-se una veritat incòmoda: com és que la massa social s’ha ficat de peus a la galleda tants cops a l’hora d’escollir? Que al Barça els socis triïn el president és un bé, però sobretot és una responsabilitat. I pel que es veu, sovint mal exercida. Perquè la clau de volta de tot plegat és que en tots aquests casos corria prou informació prèvia per saber qui era qui. Però estava amagada rere els titulars populistes i obligava a mirar més enllà del resultat de l’últim partit.