El sistema davant dels bons i dels dolents
La vida escriu cada dia històries amb guions que superen els relats més sorprenents que un pot imaginar. Ahir, cap a quarts de dues, l’expresident Joan Laporta es desplaçava en cotxe cap a la pista d’atletisme de la Mar Bella de Barcelona quan va rebre una trucada de telèfon. L’avisaven que havia estat exonerat de l’acció de responsabilitat social interposada per Sandro Rosell i la seva junta l’any 2010 i que el nou president, Josep Maria Bartomeu, havia portat a l’Audiència Provincial després de perdre en primera instància, el 2014. Rosell i Bartomeu contra Laporta. La batalla del bé contra el mal, que, és clar, sempre guanyen els bons.
L’advocat anava cap a la Mar Bella per assistir a la gran festa de la Fundació Johan Cruyff. Allà hi havia gairebé mil nens, joves i adults amb capacitats diferents passant-s’ho tan bé com van poder, i uns pares agraint cada dia la feina que fa per aquest col·lectiu, l’organització que ara presideix Susila Cruyff. Laporta, com cada any, va anar a repartir medalles a tots els participants de la festa. Gairebé dues hores abans, el vicepresident del Barcelona, Jordi Cardoner, també hi havia tret el cap. L’acord a tres bandes entre la Fundació, La Caixa i el Barça li assegurava una fotografia per a la propera edició de la revista del club. Això sí, havia preguntat per saber l’hora que hi aniria l’expresident i, evidentment, en va triar una altra per no coincidir-hi. I va tenir sort. Gràcies a aquest moviment es va estalviar haver de fer valoracions sobre els fets.
A les instal·lacions de la Mar Bella no hi havia Rosell. Acabava de declarar a l’Audiencia Nacional, acusat d’un delicte de blanqueig de diners i per associació criminal. Allà mateix, rodejats de nens i nenes vestits de groc –el color de la Fundació Cruyff–, tothom va saber que la Fiscalia demanava presó sense fiança per a Sandro. Encara que fos lliure, no hi hauria anat. Un dia va decidir no renovar l’acord del Barcelona amb la fundació de l’astre holandès perquè veia ombres en els programes de la fundació. Mai a la meva vida havia vist Johan Cruyff tan enfadat. El periodista Pere Escobar el va entrevistar i, papers en mà, va deixar en evidència les paraules de Rosell. Ahir, a la Mar Bella, els gairebé mil nens –sense saber-ho–, també el van sentenciar. Això sí. “Soc membre del consell assessor de la Fundació Nelson Mandela i no em vull comparar amb ell perquè estic a 300.000 anys llum d’ell, però si aconseguim aplicar un petit percentatge de l’esperit de Mandela, ja em donaré per supersatisfet.” Són paraules del president Sandro Rosell, el més votat de la història del Barça. Es comparava amb l’anterior president, és clar, Joan Laporta. Viure a la contra. Una altra vegada, la lluita del bé contra el mal. Tantes lliçons de moral. Tantes reunions conspiranoiques.
El guió de la pel·lícula demostra que Laporta no és cap sant i que haver protagonitzat determinats episodis ha penalitzat la seva imatge. Ara bé, la sentència de l’Audiència d’ahir deixa en evidència la gestió reactiva de Rosell primer, i de Bartomeu, després, contra Laporta. Viure a la contra és d’una mediocritat tan absurda com la que s’ha viscut en els darrers set anys de les seves vides.De les seves i de les de tots aquells que han patit cadascuna de les decisions que s’han pres en aquest període. Però ja se sap, la mediocritat ataca en bandades i s’ho emporta tot. Tant d’odi per no res. Per inflar el pit i trepitjar el diferent. Per lluir el poder d’un sistema que viu en marxa les vint-i-quatre hores contra qualsevol anomalia que consideren perillosa. I darrere d’ell, tanta misèria que ha afectat tanta gent. I des d’ahir, tants mals de panxa de tants individus que durant tant de temps s’han abraçat al poder perquè sí, perquè es viu millor, i que demà canviaran de vorera buscant un nou paraigua per cobrir les seves vergonyes. Bons i dolents. Dolents i bons. La dura història recent del Futbol Club Barcelona.
Cospedal
“Farem el que calgui per evitar el referèndum.” Doncs vinga! Tenim pressa.