Quan en Rosell parlava com en Pujol

Fa set anys, un Jordi Pujol pen­si­o­nista xalava amb el retorn dels seus fills a la plaça de Sant Jaume, men­tre San­dro Rosell acom­plia la qui­mera d’escor­xar les res­tes de Joan Laporta i here­tava gra­tis el Guar­di­ola’s team. Així doncs, el pri­mer, després d’una tra­jectòria fructífera sus­ten­tada per una indis­cu­ti­ble soli­desa intel·lec­tual, i el segon, amb l’exer­cici banal de con­tra­po­sar-se al seu anta­go­nista, repe­tien els mots ètica i moral com si fos­sin ànimes bon­ho­mi­o­ses obli­da­des pel mal. D’aquesta manera, Pujol rei­vin­di­cava una Europa allu­nyada de la supre­ma­cia econòmica que aspi­rava a ser un refe­rent ètic gràcies una soci­e­tat injec­tada de valors democràtics, men­tre que Rosell, obses­si­o­nat a exhor­tar els audi­tors, a aixe­car les cati­fes, uti­lit­zava la hipo­cre­sia bur­gesa de la tri­buna per explo­tar el ves­sant dis­si­pat de Laporta i eri­gir-se com el gen­dre ideal, cons­ci­ent que molts culers es con­fes­sen pels pecats de bra­gueta, però són laxes a l’hora de judi­car els desor­dres mone­ta­ris. Per tant, el bon nen del bar­ce­lo­nisme pre­nia l’estratègia pujo­li­ana de repe­tir ètica i moral perquè de la redundància en sortís la creença, i el res­pec­ta­ble acabés pen­sant que Qatar era l’Olimp i els grups radi­cals, xicots amb ganes d’ani­mar el seu equip men­tre repas­sa­ven l’exa­men de dilluns sobre l’exis­ten­ci­a­lisme latent en la Gene­ració del 98.

De fet, el retret no arriba per la immundícia econòmica, perquè el colum­nista medi­o­cre podria haver actuat pit­jor, sinó per l’obvi­e­tat que per cada Pablo Igle­sias on ser­mo­ne­ja­ven amb supe­ri­o­ri­tat moral sobre el bé i el mal, els bit­llets de 500 es par­tien la caixa a la fron­tera d’un país mun­tanyós. De tota manera, ara com ara, la inqui­e­tud veri­ta­ble no rau en els afers de Pujol i Rosell, sinó a saber si Mas i Bar­to­meu eren prou crèduls i desin­for­mats per igno­rar el que pas­sava al seu vol­tant, perquè del pas­sat podem esca­par, però del pre­sent ho tenim més com­pli­cat.