El mateix dia que l’entre­na­dor asturià Luis Enri­que s’aco­mi­a­dava de l’afició blau­grana des del Vicente Cal­derón amb el seu novè títol (de tretze pos­si­bles, en tres anys!), l’esport català també cele­brava una fita de luxe: el vigatà Fer­ran Latorre con­quis­tava el cim de l’Eve­rest, el seu catorzè vuit mil. Cer­ta­ment, cal agrair que alguns mit­jans de comu­ni­cació –entre ells els de la Cor­po­ració Cata­lana o aquest mateix– van des­ta­car l’aven­tura de l’oso­nenc abans de par­lar de la final de copa, hores abans del par­tit: un exer­cici de rea­lisme, de bon peri­o­disme espor­tiu, sabe­dors de la difi­cul­tat que suposa pujar fins a 8.848 metres i el mèrit que té pel sis­tema espor­tiu de Cata­lu­nya tenir alpi­nis­tes de la talla d’en Fer­ran. O del Kilian Jor­net, que en una set­mana hi va pujar dos cops!

Segu­ra­ment, també els mit­jans de comu­ni­cació hem con­tribuït a fer del fut­bol l’opi del poble: hem estat còmpli­ces de les post­ve­ri­tats i hem con­ver­tit rumors en notícies sim­ple­ment per ven­dre més o tenir més audiència. Però, davant de les fites del Kilian o el Fer­ran ens retro­bem amb nosal­tres matei­xos radi­o­gra­fi­ant aven­tu­res impos­si­bles amb final feliç, fent-les ente­ne­do­res pel gran públic. Els ascen­sos d’un i l’altre han estat total­ment dife­rents, però igual de meri­to­ris. Enten­dre la com­ple­xi­tat del que han fet aquest parell d’alpi­nis­tes és fran­ca­ment més difícil que saber si el Barça va jugar bé o no con­tra l’Alavés. Sovint hem entro­nit­zat l’èpica dels gols de Leo Messi –i a fe de Déu que és el millor de la història del fut­bol!–, però aquest final de pri­ma­vera dos cata­lans han fet quel­com que iguala les ges­tes del davan­ter argentí. Han arri­bat al sos­tre del món, gai­rebé a l’infi­nit, i han tor­nat per expli­car-ho.

L’alpi­nisme resu­meix en molts moments alguns dels valors més humans de l’esport: esforç, superació per­so­nal, coo­pe­ració i èpica. Sí, perquè la mun­ta­nya per a l’alpi­nista té una doble per­so­na­li­tat: és amant i dimoni. La mun­ta­nya es fa esti­mar i ado­rar, però és res­pec­tada i temuda. Per enten­dre-ho, només cal lle­gir els lli­bres de l’amic Edu­ard Sallent, un altre dels alpi­nis­tes oso­nencs des­ta­cats dels últims anys, i que ha estat autor del best seller de mun­ta­nya titu­lat Men­tre hi hagi llum. Tragèdia al Nanga Par­bat (Des­ni­vel, 2009), diver­ses vega­des ree­di­tat. Kilian Jor­net ha estat un dels herois cata­lans dels últims temps: un super­home que acon­se­gueix rep­tes impos­si­bles. Ens ha nor­ma­lit­zat les fites inhu­ma­nes. Però, Fer­ran Latorre, l’amic Fer­ran, és humà. La gesta del vigatà és cele­brada pels més pròxims, no només per la difi­cul­tat, sinó per qui és ell: bon veí, gran pro­fes­si­o­nal i millor espor­tista.