El canvi, respecte de fa pocs anys, és abismal. En tots els aspectes. En l’àmbit social, per exemple, hem passat de clubs que representen col·lectius, amb tot el que això implica, a multinacionals que lluiten per un mercat global. En l’aspecte estètic, l’objecte, a banda del canvi inevitable fruit del pas dels anys, s’ha convertit en el primer element de propaganda. En l’espai mediàtic, les naus tendeixen a recloure’s en si mateixes i intentar controlar i ser els venedors del missatge. Amb aquest objectiu, potencien les xarxes socials i miren d’apropiar-se de la relació amb els mitjans de comunicació. Control dels canals d’informació. Aquest canvi en el model de funcionament de les entitats esportives d’elit té molts factors, però n’hi ha un d’especialment rellevant, el creixement. L’esport no és el que era, ha explotat en termes globals. Però hi ha un canvi inherent, que no es va preveure, que s’acabarà menjant el mateix monstre. El pes dels esportistes.

Abans, el professional era un mer assalariat del club. Sense poder ni capacitat de decisió. Una santa bogeria que anava d’acord amb els temps i que, afortunadament, ha canviat. Però sense terme mitjà. Avui dia, l’esport d’elit comença a transmetre la sensació que les estrelles s’han apoderat dels clubs. S’han menjat la figura de l’entrenador, que cada vegada necessita tenir un perfil més gestor i menys intervencionista. Una dinàmica que ha canviat conceptes, com el de la tàctica. Temps enrere, era l’esquema que disposava el tècnic en funció del que tenia o del que volia. Ara s’ha convertit en la filigrana indispensable per encabir els egos dels protagonistes. Uns superclasse que estan engolint la naturalesa de qui els ha fet créixer. Cracs mundials que decideixen quan juguen, quan parlen o quan cobren. De vegades en benefici del club, però d’altres sotmetent-lo als seus propis interessos. I aquest queda nu i rendit als peus del cavall.

Aquest tour de force dibuixa un camí que desconec si hem valorat prou bé. La conseqüència natural d’aquesta cronologia afecta directament el pes de les mateixes entitats. Cada vegada més lleuger i en què, a poc a poc, es va perdent el seu relat històric, allò que l’unia a la comunitat i que va ser generador de complicitats. Un relat que s’escrivia des de l’origen i que avui es narra des de les vitrines.