El canvi, res­pecte de fa pocs anys, és abis­mal. En tots els aspec­tes. En l’àmbit social, per exem­ple, hem pas­sat de clubs que repre­sen­ten col·lec­tius, amb tot el que això implica, a mul­ti­na­ci­o­nals que llui­ten per un mer­cat glo­bal. En l’aspecte estètic, l’objecte, a banda del canvi ine­vi­ta­ble fruit del pas dels anys, s’ha con­ver­tit en el pri­mer ele­ment de pro­pa­ganda. En l’espai mediàtic, les naus ten­dei­xen a recloure’s en si matei­xes i inten­tar con­tro­lar i ser els vene­dors del mis­satge. Amb aquest objec­tiu, poten­cien les xar­xes soci­als i miren d’apro­piar-se de la relació amb els mit­jans de comu­ni­cació. Con­trol dels canals d’infor­mació. Aquest canvi en el model de fun­ci­o­na­ment de les enti­tats espor­ti­ves d’elit té molts fac­tors, però n’hi ha un d’espe­ci­al­ment relle­vant, el crei­xe­ment. L’esport no és el que era, ha explo­tat en ter­mes glo­bals. Però hi ha un canvi inhe­rent, que no es va pre­veure, que s’aca­barà men­jant el mateix mons­tre. El pes dels espor­tis­tes.

Abans, el pro­fes­si­o­nal era un mer assa­la­riat del club. Sense poder ni capa­ci­tat de decisió. Una santa boge­ria que anava d’acord amb els temps i que, afor­tu­na­da­ment, ha can­viat. Però sense terme mitjà. Avui dia, l’esport d’elit comença a trans­me­tre la sen­sació que les estre­lles s’han apo­de­rat dels clubs. S’han men­jat la figura de l’entre­na­dor, que cada vegada neces­sita tenir un per­fil més ges­tor i menys inter­ven­ci­o­nista. Una dinàmica que ha can­viat con­cep­tes, com el de la tàctica. Temps enrere, era l’esquema que dis­po­sava el tècnic en funció del que tenia o del que volia. Ara s’ha con­ver­tit en la fili­grana indis­pen­sa­ble per enca­bir els egos dels pro­ta­go­nis­tes. Uns super­classe que estan engo­lint la natu­ra­lesa de qui els ha fet créixer. Cracs mun­di­als que deci­dei­xen quan juguen, quan par­len o quan cobren. De vega­des en bene­fici del club, però d’altres sot­me­tent-lo als seus pro­pis interes­sos. I aquest queda nu i ren­dit als peus del cavall.

Aquest tour de force dibuixa un camí que des­co­nec si hem valo­rat prou bé. La con­seqüència natu­ral d’aquesta cro­no­lo­gia afecta direc­ta­ment el pes de les matei­xes enti­tats. Cada vegada més lleu­ger i en què, a poc a poc, es va per­dent el seu relat històric, allò que l’unia a la comu­ni­tat i que va ser gene­ra­dor de com­pli­ci­tats. Un relat que s’escri­via des de l’ori­gen i que avui es narra des de les vitri­nes.