Qua­ranta-cinc minuts i trenta-una res­pos­tes per mos­trar als segui­dors del Barça que des de posi­ci­ons humils i tota la natu­ra­li­tat del món també és pos­si­ble sobre­viure en aquest món del fut­bol. Així ha estat la pri­mera roda de premsa d’Ernesto Val­verde com a tècnic bar­ce­lo­nista. Una autèntica exhi­bició de sen­tit comú.

El Txin­gurri viu sense voler ser més que ningú. El seu cami­nar silenciós con­trasta amb una gran per­so­na­li­tat que li ha permès ser valo­rat en el ter­reny pro­fes­si­o­nal i esti­mat en el per­so­nal. Com quan jugava. Sense fer soroll va pas­se­jar el seu metre i sei­xanta-nou centímetres amb orgull fins a obrir-se pas entre els millors. I a còpia de ser ferm en les seves con­vic­ci­ons també s’ha fet fort a les ban­que­tes. Sobre­tot a la de l’Ath­le­tic, el club que més s’estima. I així ho va fer saber. Una vegada més, sense cri­dar ni pre­ten­dre apa­ren­tar el que no és, Val­verde va dei­xar clar que ell està vin­cu­lat emo­ci­o­nal­ment al club de Bil­bao i que el Barça, efec­ti­va­ment, és un gran repte. I? Res. Per­fecte. No tot­hom neix amb la samar­reta del Barça posada, encara que hagi vist la pri­mera llum a l’Argen­tina, al Bra­sil o a la Xina. Cami­nar recte és una interes­sant manera de fun­ci­o­nar.

Han pas­sat molts anys des que va ater­rar a Bar­ce­lona per pri­mera vegada, però no ha can­viat gens. Més cabells blancs i més experiència, com ell mateix va recor­dar ahir, però la mateixa essència. Val­verde va ser res­pectuós amb el club –es posa a les ordres de la secre­ta­ria tècnica i l’estruc­tura espor­tiva, ai, mare!–, amb Luis Enri­que –va lloar la seva obra–, amb el mètode –va repe­tir, totes les vega­des que va fer falta, que ha vin­gut amb la intenció de res­pec­tar-lo, apro­fun­dir en la idea i evo­lu­ci­o­nar-la per ser fidel a la història–, amb el plan­ter –la porta del Camp Nou tor­narà a obrir-se– i amb els juga­dors –l’entre­na­dor ajuda però els fut­bo­lis­tes són els que deci­dei­xen–. I, és clar, amb Messi. És llest. I intel·ligent. Lide­ratge silenciós (però que ningú es passi de la rat­lla).

I dit això, anirà bé?, es pre­gunta l’afi­ci­o­nat del Bar­ce­lona. Ja ho veu­rem. El Real Madrid viu un bon moment de pre­sent –i de futur– i, per tant, cal que el club l’ajudi apor­tant juga­dors amb talent. Amb el que hi ha no és sufi­ci­ent. Ni comp­tant amb el mera­vellós tri­dent. Res­pecte a la pilota, tam­poc ho tindrà fàcil. Val­verde ha pen­sat sem­pre en el sis­tema des del ves­sant d’equip con­trari i ara haurà de fer-ho des de l’altre cos­tat. I, no ho obli­dem, des­truir és sem­pre més fàcil que cons­truir. Per no com­pli­car-ho, per exem­ple, tro­barà l’antídot con­tra les defen­ses de cinc i sis homes? Són esce­na­ris nous per a ell que van pre­o­cu­par un gran conei­xe­dor del mètode Barça com Pep Guar­di­ola, que van com­pli­car la vida a Luis Enri­que i que ara posa­ran a prova Val­verde. I tot, amb fut­bo­lis­tes espe­ci­a­lis­tes més vete­rans o joves pro­ce­dents d’altres mira­des fut­bolísti­ques. Caldrà la mà de l’entre­na­dor. Venen temps interes­sants.