La partida d’escacs es va decidir en l’últim moviment. En l’últim sospir, el millor jugador del partit, Luka Cindric, va decidir. Un cúmul de circumstàncies exposen l’errada en la darrera acció defensiva. No fer una falta. No matar-ho allà i portar el partit a la pròrroga. El pes dels detalls en els instants finals. Però s’arriba a aquest punt després d’un cos a cos molt llarg.

Un duel en el qual el Vardar, en línies generals, va ser superior al Barça. Les variants defensives dels macedonis van aconseguir encallar un atac blaugrana mancat de gol a la mà. De jugadors amb capacitat de generar per si mateixos. Ja sigui per novells, pel seu estat físic o per necessitats col·lectives. Pocs recursos individuals contra un Vardar que va anar creixent amb el pas dels minuts, sobretot en la segona part.

La sort per al Barça és que Gonzalo Pérez de Vargas es negava a acceptar aquest guió. Va mantenir el seu equip amb vida, amb possibilitats fins al final. S’arribava al tram decisiu amb tot ajustat, però tocava fer el sorpasso al resultat i atemorir els macedonis. Fins aleshores, havien estat més còmodes, però calia administrar les situacions límit. Espantar-los. Lazarov sostenia l’equip en atac, però el Barça no transmetia fermesa. Sempre amb l’aigua al coll i amb la sensació que amb els gols de Kiro agafaves aire per tornar a capbussar-te. Massa sol. En handbol, sovint s’explica que quan la pilota no arriba als extrems és senyal inequívoc que l’equip no ataca bé. I Víctor Tomàs, Valero i Ariño poca cosa més podien fer. Abans de començar dèiem que ja era un èxit ser a Colònia. I segueix sent així. La duresa de la derrota no ha de canviar aquesta perspectiva, però sí que ha de servir com a acte de constricció i de maduresa per a aquest equip. Tot just era la tercera derrota de la temporada i aquesta vegada amb un gol en l’últim segon. Has mostrat orgull i t’ha faltat encert i recursos. Marxes, però ho fas amb el cap ben alt.