Montilivi: el cercle que es tanca
La temporada 1982/83 formava part d’un grupet de nois que, cada quinze dies a Montilivi, admiraven embadalits com els jugadors del Girona feien una temporada fantàstica per pujar de la regional preferent a tercera divisió. Eren els nostres ídols, especialment un d’ells, el capità Eugeni Bou, que alhora era el nostre entrenador a la UE Quart. Obríem els ulls com taronges i ens sentíem uns privilegiats de poder disfrutar d’aquell espectacle encara que el camp fos mig buit. Per exemple, en el partit que es va certificar l’ascens contra el Sant Cristòfol hi va haver només un quart d’entrada. Aquell dia, com diumenge contra el Saragossa, el conjunt gironí també necessitava només un punt, però l’equip que entrenava Alfons Muñoz va tancar una gran campanya amb una clara victòria (3-0). Aquestes imatges em passaven pel cap mentre mirava, també embadalit, la festa que es va viure a Montilivi després del partit per festejar l’ascens a primera divisió. Vaig pensar que nosaltres no anàvem al camp amb les samarretes dels jugadors –de fet, els jugadors no portaven el nom a la samarreta; de fet, no se’n veien, de samarretes, al camp–, però que, amb el pas del temps, he conegut i he fet una bona amistat amb alguns d’aquells jugadors que, per mi, són la primera presa de contacte conscient i plena amb el Girona. Tots els aficionats i seguidors tenim el nostre petit calaixet mental on guardem aquells impressions, aquelles sensacions que impregnen la nostra relació amb els equips pels quals sentim simpatia o devoció. I que sempre recordem quan s’obté alguna fita o vivim un moment ple d’emoció. Per un moment vaig voler connectar aquesta nostàlgia amb el futur més proper i em vaig imaginar Montilivi buit, amb Eugeni Bou, vestit de jugador, donat la mà i fonent-se en una abraçada amb Àlex Granell, Eloi Amagat i Pere Pons. I allà en una cantonada, un grup de nois de setze anys, àvids de futbol i amb ganes de recol·lectar emocions i experiències, presenciant, en silenci i amb ulls com taronges, com una mena de cercle imaginari es tancava. No, no soc un ingenu, no. Però quan tenia setze anys sí que ho era. I m’agrada viure aquest episodi tan magnífic de la història del Girona des d’aquesta ingenuïtat. Des del cor, no des del cap. Una ingenuïtat que connecta amb la que vaig veure en els ulls del meu nebot Albert quan va viure emocionat la magnífica victòria contra el Getafe, en directe, a Montilivi, vestit amb la samarreta, signada, de l’Àlex Granell. La seva mirada contenia l’essència íntima d’aquest joc, la cara més pura del futbol.