Un dels dubtes tangencials que hi havia al voltant de l’aterratge de Chen Yansheng a l’Espanyol era esbrinar per on aniria el tarannà del club. Molts estaven preocupats per si l’arribada del mandatari xinès portaria una desnaturalització del club. Els moviments fets en els últims dies indiquen tot el contrari. El retorn d’Òscar Perarnau com a director genera esportiu, al costat del director esportiu, Jordi Lardín, és una magnífica notícia. El maresmenc va haver de deixar el club on feia dinou anys que treballava forçat per una malaltia. Superat aquest dur contratemps, torna a casa setze mesos després. No és un retorn casual, sinó fonamentat. Perarnau ha estat peça cobejada per diversos equips estatals i estrangers. Al final, seduït pel projecte, ha donat, de nou, el sí a l’Espanyol. La seva funció serà essencial per traçar estratègies i sinergies per fer un club modern i eficaç. Serà l’arquitecte encarregat de portar l’Espanyol cap a una nova dimensió. La tria de Perarnau no podia ser més adient. Ningú coneix més bé el club que ell i és el contrapunt ideal a Jordi Lardín. Perarnau és tranquil i reflexiu, el d’Esparreguera és més visceral i de cap calent. En el punt mitjà, com deia Sòcrates, hi ha la virtut. A més, tots dos reprendran el camí engegat per l’expresident Joan Collet el novembre del 2012. Les funcions de Perarnau i Lardín han variat ostensiblement, però el fons segueix sent el mateix, tot i que el premi és gegant: crear l’Espanyol més gran de la història. I per fer-ho ningú millor que dos professionals preparats i compromesos amb el club blanc-i-blau. Són pur ADN periquito i no cal explicar-los el que representa el repte que tenen al davant. Tots dos van conviure amb la frustració que generava l’economia de guerra de l’etapa anterior. Ara amb més diners per invertir hauran de redoblar esforços, però seguint amb la mateixa exigència del passat. L’Espanyol està en bones mans, en les millors. Ara només els cal deixar treballar i que vagin donant forma als somnis de tots els aficionats blanc-i-blaus.