El portaveu

Josep Vives és una per­sona entra­nya­ble. Excel·lent com­pany peri­o­dista a Cata­lu­nya Ràdio, ja fa temps que va esco­llir tas­tar altres camins, com l’advo­ca­cia, la política muni­ci­pal, la pre­sidència del Bàsquet Man­resa i, dar­re­ra­ment, com a veu de la junta direc­tiva del FC Bar­ce­lona. És un artista de la paraula, una peça fona­men­tal per a aquesta junta direc­tiva, un autèntic home mira­cle capaç d’eme­tre mis­sat­ges ins­ti­tu­ci­o­nals més o menys creïbles de la gestió de la direc­tiva blau­grana. I par­lem en aquests ter­mes perquè cons­truir qual­se­vol dis­curs d’un relat ine­xis­tent és molt difícil. És el Barça actual, amb un pre­si­dent ins­tal·lat dar­rere d’un plasma apa­gat que, de tant en tant, fa inter­ferències i deixa anar alguna paraula que, ràpida­ment, ha de ser mati­sada. Per Vives o per qual­se­vol altre exe­cu­tiu (com aquesta mateixa set­mana pel cap jurídic, Román Gómez Ponti, que va haver de cor­re­gir les decla­ra­ci­ons de Bar­to­meu sobre l’acció de res­pon­sa­bi­li­tat gua­nyada per l’expre­si­dent Laporta i qua­tre dels seus direc­tius).

Difícil feina la del por­ta­veu quan hi ha tan poques coses a dir, tan poques raons que et donin suport. Què diria Vives, entès en bàsquet com a expre­si­dent d’un club de l’elit, després de veure i escol­tar la roda de premsa d’abans-d’ahir del màxim exe­cu­tiu de l’àrea dels esports pro­fes­si­o­nals, Albert Soler? Millor callar. Ver­go­nyeta ali­ena. Un autèntic expe­di­ent x. I sobre el fut­bol? Pobre Vives. Per això calla.

La seva feina, però, rep l’ajut per­ma­nent de por­ta­veus sor­presa. Gerard Piqué, per exem­ple, acos­tuma a donar la cara cada dos per tres. I amb gran encert, per cert. No porta el braçalet de capità del pri­mer equip, però sí el del club. Una vegada més, l’equip per sobre de l’enti­tat. Això sí, pres­cin­deix de les bufe­ta­des que venen de fora –les rep com a lògiques–, però encara no entén els judi­cis i atacs de gelo­sia dels que el cri­ti­quen des de dins del mateix Barça, però que, al mateix temps, s’ama­guen per no donar la cara i defen­sar els seus. Aquesta set­mana ha hagut de tor­nar ha aixe­car la veu.

També Pep Guar­di­ola, Txiki Begi­ris­tain i Ronald Koe­man han donat la cara pel Barça. Sur­re­a­lista. Men­tre Bar­to­meu, Car­do­ner, Mes­tre, Moix i com­pa­nyia viuen interes­sa­da­ment dis­trets aixo­plu­gats sota els núvols de la sos­pita (massa cau­ses ober­tes) tres exfut­bo­lis­tes que pen­sen de manera radi­cal­ment opo­sada han sor­tit a donar la cara per l’equip en aquests moments d’incer­tesa. Tots tres viuen ben lluny, tots tres han dei­xat de ser una referència fut­bolística per a aquesta junta, però tots tres exer­cei­xen de por­ta­veus bar­ce­lo­nis­tes. Fa pena refle­xi­o­nar sobre aquesta situ­ació. Arriba l’estiu, però sem­bla que, de des­cans, n’hi haurà poc. L’excan­di­dat Agustí Bene­dito pla­neja una altra moció de cen­sura. Amb xan­cle­tes. Amb plas­mes. Amb Vives. Sense Guar­di­ola ni Txiki ni Koe­man. I sense Piqué. De moment.