Una de les esce­ni­fi­ca­ci­ons més espe­ra­des i impac­tants de la moció de cen­sura con­tra Joan Laporta el 2008 va ser quan San­dro Rosell va aparèixer en un saló immens d’un hotel a Bar­ce­lona per donar suport al cop que s’estava pre­pa­rant con­tra la junta direc­tiva i per posi­ci­o­nar-se davant del soci com a futur can­di­dat a la pre­sidència. “Estic pre­pa­rat”, va sen­ten­ciar. Ja no hi havia res més a dir. La sentència estava escrita.

No hi va fal­tar ningú: soci­e­tat bar­ce­lo­nina, món empre­sa­rial i, sobre­tot, els socis amics dels mit­jans de comu­ni­cació. Rosell va jurar que no volia ser pre­si­dent, però, ves per on, una moció de cen­sura després d’una tem­po­rada sense èxits i un suport quasi mili­tar van gene­rar en el poste­ri­or­ment dimi­tit pre­si­dent blau­grana una crida que no va poder defu­gir. Així li ha anat al Barça, amb gent que ha ocu­pat posi­ci­ons que mani­fes­ta­ment no han sen­tit que vol­gues­sin ocu­par i per a les quals no han estat prou pre­pa­rats ni intel·lec­tu­al­ment ni emo­ci­o­nal­ment.

L’acte ofi­ciat lla­vors per aquesta part de la soci­e­tat civil bar­ce­lo­nina que sem­pre ha repu­diat tot el que no pre­senta un arbre genealògic benes­tant –Joan Laporta és un exem­ple fefa­ent del que ells sem­pre rebut­gen–, con­trasta amb el recor­re­gut ini­ciat ara per Agustí Bene­dito.

El que ha estat dos cops can­di­dat a la pre­sidència del Barça (2010 i 2015) va dir que abans d’aparèixer en la roda de premsa de dijous pas­sat, havia infor­mat els socis il·lus­tres en les dar­re­res cur­ses pre­si­den­ci­als (Toni Freixa i Joan Laporta) de la seva pre­tensió: acon­se­guir el major nom­bre de suports (al vol­tant de 16.000) per ini­cial una dura reco­llida de sig­na­tu­res perquè la moció de cen­sura es voti.

Bene­dito, a més de la gent empre­nyada del sec­tor socis que volen Bar­to­meu fora del club a qual­se­vol preu i en qual­se­vol esce­nari, encara que sigui vic­toriós, es troba sol en aquesta aven­tura, que ara mateix esdevé no només fei­xuga, sinó quasi impos­si­ble d’abor­dar.

L’apa­rell de Bene­dito no és ni de bon tros sem­blant al que va tenir a dis­po­sició Oriol Giralt, cap visi­ble de la moció del 2008, que va ven­dre una falsa humi­li­tat, però que en rea­li­tat dis­po­sava d’un fils que es movien dar­rere seu, com es va veure amb la posada en escena de San­dro Rosell.

No sé el recor­re­gut que tindrà l’aven­tura de Bene­dito, perquè tot i que ara mateix pugui estar reu­nint molt d’alè, aquest suport s’ha de tra­duir en pape­re­tes sig­na­des i vali­da­des, i aquí la cosa es com­plica a un nivell gegantí.

El que sí que m’aven­turo a pro­nos­ti­car és que després de l’efer­vescència que hagi pogut tenir la seva crida el dia de la roda de premsa per anun­ciar el seu propòsit, si tots aquells que fa anys que cri­ti­quen no es mobi­lit­zen i els que s’han arro­gat la repre­sen­tació dels socis i han estat crítics amb la junta ara tan­quen el bec, millor que tot­hom torni al seu cau i que no per­din el temps.

Aquest intent de moció, sense mullar-se, no només no es votarà, sinó que serà un nou ridícul de tots els que no han parat de cri­ti­car l’actual junta des que va arri­bar al club.

Espe­rem Bene­dito aviat sor­tint nova­ment als mit­jans per infor­mar que el seu pas no ha estat un foc d’ence­nalls i que compta amb prou suports per aven­tu­rar que la moció es podrà votar, però si no l’acom­pa­nyen veus com la de Laporta, Freixa i tants altres socis que fa mesos i anys que dub­ten de la capa­ci­tat i el lide­ratge de Bar­to­meu i la seva junta, millor que tot­hom recu­lli la para­deta i afron­tem un estiu rela­xat.