La crida
Una de les escenificacions més esperades i impactants de la moció de censura contra Joan Laporta el 2008 va ser quan Sandro Rosell va aparèixer en un saló immens d’un hotel a Barcelona per donar suport al cop que s’estava preparant contra la junta directiva i per posicionar-se davant del soci com a futur candidat a la presidència. “Estic preparat”, va sentenciar. Ja no hi havia res més a dir. La sentència estava escrita.
No hi va faltar ningú: societat barcelonina, món empresarial i, sobretot, els socis amics dels mitjans de comunicació. Rosell va jurar que no volia ser president, però, ves per on, una moció de censura després d’una temporada sense èxits i un suport quasi militar van generar en el posteriorment dimitit president blaugrana una crida que no va poder defugir. Així li ha anat al Barça, amb gent que ha ocupat posicions que manifestament no han sentit que volguessin ocupar i per a les quals no han estat prou preparats ni intel·lectualment ni emocionalment.
L’acte oficiat llavors per aquesta part de la societat civil barcelonina que sempre ha repudiat tot el que no presenta un arbre genealògic benestant –Joan Laporta és un exemple fefaent del que ells sempre rebutgen–, contrasta amb el recorregut iniciat ara per Agustí Benedito.
El que ha estat dos cops candidat a la presidència del Barça (2010 i 2015) va dir que abans d’aparèixer en la roda de premsa de dijous passat, havia informat els socis il·lustres en les darreres curses presidencials (Toni Freixa i Joan Laporta) de la seva pretensió: aconseguir el major nombre de suports (al voltant de 16.000) per inicial una dura recollida de signatures perquè la moció de censura es voti.
Benedito, a més de la gent emprenyada del sector socis que volen Bartomeu fora del club a qualsevol preu i en qualsevol escenari, encara que sigui victoriós, es troba sol en aquesta aventura, que ara mateix esdevé no només feixuga, sinó quasi impossible d’abordar.
L’aparell de Benedito no és ni de bon tros semblant al que va tenir a disposició Oriol Giralt, cap visible de la moció del 2008, que va vendre una falsa humilitat, però que en realitat disposava d’un fils que es movien darrere seu, com es va veure amb la posada en escena de Sandro Rosell.
No sé el recorregut que tindrà l’aventura de Benedito, perquè tot i que ara mateix pugui estar reunint molt d’alè, aquest suport s’ha de traduir en paperetes signades i validades, i aquí la cosa es complica a un nivell gegantí.
El que sí que m’aventuro a pronosticar és que després de l’efervescència que hagi pogut tenir la seva crida el dia de la roda de premsa per anunciar el seu propòsit, si tots aquells que fa anys que critiquen no es mobilitzen i els que s’han arrogat la representació dels socis i han estat crítics amb la junta ara tanquen el bec, millor que tothom torni al seu cau i que no perdin el temps.
Aquest intent de moció, sense mullar-se, no només no es votarà, sinó que serà un nou ridícul de tots els que no han parat de criticar l’actual junta des que va arribar al club.
Esperem Benedito aviat sortint novament als mitjans per informar que el seu pas no ha estat un foc d’encenalls i que compta amb prou suports per aventurar que la moció es podrà votar, però si no l’acompanyen veus com la de Laporta, Freixa i tants altres socis que fa mesos i anys que dubten de la capacitat i el lideratge de Bartomeu i la seva junta, millor que tothom reculli la paradeta i afrontem un estiu relaxat.