Cada final de temporada és el mateix. Es parla com si res de grapats de milions i més milions d’euros per fer fitxatges. Amb alegria. Molta alegria. I diria que sense cap vergonya, tal com està socialment el pati. Podríem considerar que alguns clubs i els seus entorns, dels que habitualment remenen les cireres, actuen amb una certa prepotència. I alguns, a més, tenen el valor d’afirmar si es considera barat o car un fitxatge segons els seus interessos. No hi ha cap límit. Ningú no el posa. Ni el volen posar. Es mouen xifres ofensives per aconseguir allò que volen. Sigui com sigui. Caldria una regulació per tallar les excentricitats econòmiques d’alguns clubs i poder reclamar responsabilitats.

És veritat que hi ha jugadors que busquen una sortida professional i es posen en el mercat modestament. O els hi posen. D’altres es mouen enmig del negoci futbolístic i necessiten inevitablement que cada temporada els diners circulin al voltant d’una o diverses estrelles, reconegudes o emergents. És indiferent. Sovint es defensen interessos oposats que molts cops acaben sent coincidents. Ara és temporada alta per als agents dels jugadors, que fan declaracions a tothom que els vol escoltar explicant-los ofertes reals, ofertes probables i ofertes possibles escenificant que el mercat es mou i que els seus representats tenen més ofertes i més interessants que ningú i que no estan devaluats. Només faltaria. Al contrari. Tenen més pretendents que ningú. Algunes són inversions amb un ball de milions injustificable. D’altres són i volen ser impossibles de desestimar. Canvis, recanvis i intercanvis. Se sap que hi ha especialistes a tensar la corda per aconseguir que el seu representat abandoni el club. Hi ha clubs comparadors que habitualment no són venedors ni ho voldrien ser, però els cal per tenir diners a caixa i poder fer moure la roda en un mercat trasbalsat cada estiu per alguna estrella que s’ha de recol·locar. Tots acaben venent per comprar. No hi ha més remei. Tots pensen a fer caixa. En ocasions, s’han fet enquestes a seguidors i socis de clubs de futbol que han valorat el fet d’endeutar-se per damunt de les possibilitats econòmiques reals de l’entitat per fitxar sense miraments. És sorprenent però real. Una autèntica bestiesa. I difícilment justificable per les pretensions de tenir un equip millor. Aquesta filosofia va de baixa. Argumentar que ja pagarà algú ha generat forats econòmics als clubs de futbol que difícilment s’han superat ni recuperat. Sovint els preus que es paguen, marquen els jugadors. A alguns els afecta mentalment sabent els comentaris que es fan. D’altres mouen els diners a dojo.