Abans que l’entrenador, hi ha el model. I sembla que Ernesto Valverde respon a la idea del Barça. I abans que els fitxatges, hi ha l’estratègia. La d’aquesta temporada en el club blaugrana és fitxar jugadors que puguin ser titulars des del primer minut, i els podem definir amb l’expressió pròpia “fitxatges de la portera de Núñez” o amb l’aliena de “galàctics de Florentino”. La portera de l’expresident aquest estiu fitxaria com a primeres opcions Bellerín com a lateral dret, Verratti com a migcampista i Dembélé com a davanter. I segurament encertaria, que és del que es tracta. Una altra qüestió és el preu que s’hauria de pagar per cadascun d’ells. I les circumstàncies. Una quantitat propera als 40 milions per Bellerín sembla desmesurada, perquè ja havia estat a la casa, perquè l’experiència de recuperar jugadors formats a la Masia a un preu exorbitant no va acabar de sortir bé en el cas de Cesc Fàbregas, i perquè és lícit plantejar-se si el club no ha estat capaç de generar un lateral dret (un altre) per al primer equip a la ciutat esportiva de Sant Joan Despí. Una quantitat propera a les tres xifres de milions d’euros per Verratti o Dembélé també és una irracionalitat del mercat de fitxatges, encarit sobretot amb els traspassos que s’estan fent de jugadors ni tan sols consolidats en els seus equips o en les seves lligues. Però pel que fa a les raons futbolístiques, hi ha pocs dubtes que serien tres incorporacions excel·lents per a l’equip que dirigirà Ernesto Valverde.

Una altra qüestió que s’ha de considerar. L’estratègia en la planificació de fitxatges d’aquesta temporada és conseqüència en bona part del resultat de la temporada passada. Fa un any es van planificar fitxatges de jugadors joves, en procés de maduració, per generar competitivitat en diverses posicions de l’equip. Només un cas va sortir a la perfecció, el d’Umtiti. El Barça ha resolt finalment l’enigma del central que havia de cobrir el buit de Puyol, i a un preu molt competitiu pel que es mou en el mercat de centrals. En els altres casos hi ha jugadors que, com a mínim, necessiten més recorregut, sobretot André Gomes i Denis Suárez. El que s’ha evidenciat amb el desenllaç d’aquesta temporada és que calia reinterpretar l’estratègia. Que en l’era de Messi el club no es pot permetre anys de transició. Que cada títol que no es guanya tenint l’argentí a l’equip és una oportunitat perduda. Perquè amb ell i un equip competitiu és possible guanyar-ho tot. Una altra qüestió és el preu que suposa aquesta estratègia. Però aquí, a part de l’embogiment del mercat, també hi ha les restriccions pressupostàries que s’ha autoimposat la directiva. I també és veritat, i ja se sap per experiència, que la mediocritat és doblement cara. Esportivament i econòmicament.

La formació, doncs, està bé, però només ha de ser una prioritat inqüestionable en el Barça B i els equips que precisament es diuen “de formació”. Veurem aviat si es replanteja també l’estratègia per al Barça B aquesta temporada que ve. Perquè la dels últims anys ha estat més la de situar-lo a segona A que la generació de jugadors per al primer equip. Està bé que el filial jugui a la segona màxima categoria. Però si se sacralitza aquest objectiu, què passarà si no s’aconsegueix? Potser s’hauran perdut dos llençols en la mateixa bugada. No s’haurà aconseguit l’objectiu autoimposat i no s’haurà afavorit l’objectiu que hauria de ser prioritari: l’ascensor cap al primer equip.

És cert que la sanció de la FIFA ha distorsionat el flux natural de la formació que s’ha estat fent durant anys. Però la millor manera de superar aquesta crisi potser era encara una aposta més radical pels jugadors formats a la Masia, sense sacralitzar els resultats i la categoria. La segona A està molt bé, però Sergio Busquets i Pedro van pujar de tercera, i Guardiola ni tan sols jugava al filial quan Cruyff va demanar per un substitut de Milla.

En el conjunt d’aquesta estratègia esportiva hi ha una aposta fonamental, que és la de l’entrenador del primer equip. A les mans d’Ernesto Valverde, que semblen bones mans, hi ha la tasca d’apujar el rendiment immediat de l’equip i reactivar l’ascensor de la Masia. Una cosa i l’altra no només tenen efecte futbolístic, sinó també econòmic, i més. Diguem-ne com vulguem si no en volem dir cercle virtuós.