La tria de parau­les forja el relat. I mai és inno­cent, tot i que aquest cas arribi a pro­digi de la ter­gi­ver­sació. Ara que el (pre­sumpte, siguem cor­rec­tes) defrau­da­dor fis­cal ha d’enfron­tar-se a la justícia, es fa l’ofès amb abso­lut des­ver­go­nyi­ment, com si fos culpa nos­tra. Com gosem acu­sar-lo? A ell! La resta, gent cor­rent, sabem que en la vida només hi ha dues cer­te­ses: els impos­tos i la mort. Ell queda per sobre. El fut­bol és també un gran apa­ra­dor on s’extra­po­len situ­a­ci­ons i es gene­ren greu­ges com­pa­ra­tius. Amb el nos­tre, si és que els fut­bo­lis­tes merei­xen encara aquest sen­tit afec­tiu, s’hi van acar­nis­sar. I de quina manera. L’arri­ba­ren a qua­li­fi­car de cap d’orga­nit­zació cri­mi­nal, obrint com­por­tes de la ràbia acu­mu­lada per totes les der­ro­tes que s’han hagut d’empas­sar quan vessa geni­a­li­tat a la gespa. L’altre, el seu, asse­gura amb arrogància supina tenir la consciència tran­quil·la, mal­grat que la denúncia parli de pre­me­di­tació i volun­tat de delin­quir. El des­co­nei­xe­ment de la llei no dis­culpa que te la sal­tis, però en aquest estat exis­tei­xen diver­ses mesu­res segons qui siguis que cada dia ten­sen més la nos­tra capa­ci­tat d’aguant. Quan no són 60.000 mili­ons no recla­mats a la banca, poden ser 500 mos­sos negats. El cas és no parar i fer-te pas­sar qual­se­vol bèstia grossa, qual­se­vol excusa bar­ro­era de murri apro­fi­tat per un bou de Kobe, d’aquells de carn exqui­sida. Si cal, natu­ral­ment, li mun­ta­ran mani­fes­ta­ci­ons, s’arros­se­ga­ran de mil mane­res per evi­tar que l’ofès els aban­doni, noteu la cur­siva. O faran el gran negoci. No és un infrac­tor, no és una ver­go­nya, no és res que pugui com­por­tar com­pen­sació per la burla rea­lit­zada. No, i ara. Ell ens dei­xarà perquè no estem a la seva altura i no mos­trem el res­pecte que mereix un ésser supe­rior. Si el seu cap, fins avui, se n’ha sor­tit amb escàndols tan for­mi­da­bles com el del magat­zem Cas­tor, això li deu sem­blar mor­ra­lla. Total, ens faran gra­tar-nos la but­xaca a nosal­tres, que ja hi estem acos­tu­mats. Real­ment, no sabem si la vida esgo­tarà mai la nos­tra capa­ci­tat de sor­presa, pas previ habi­tual a la indig­nació, però resulta evi­dent que aquest estat sem­pre en guar­darà alguna de nova, supe­rior a l’ante­rior. I com que ja no tenim memòria, les anem acu­mu­lant sense cap res­posta ni aixo­pluc d’estruc­tu­res mínima­ment democràtiques. El món a l’inrevés, ben cert.

I tant se val, tam­poc cal moure’s de casa per seguir atònit. Segons afirma un que­re­llant, l’ante­rior pre­si­dent del club espi­ava el seu entre­na­dor i altres emple­ats. Tres anys seguits, afe­gim. Ho devem tro­bar la cosa més nor­mal del món, després de la llarga llista. En marge d’hores, sense can­viar ni el dia, el diri­gent que va pre­ce­dir l’avui engar­jo­lat dona un sucós titu­lar en entre­vista a un pres­tigiós diari anglès. Diu que l’actual direc­tiva té el club segres­tat, lite­ral­ment. Altre cop, les parau­les. Men­tres­tant, un excan­di­dat pro­clama el seu con­ven­ci­ment d’arri­bar als milers de sig­na­tu­res necessàries per pre­sen­tar una moció de cen­sura. Diu que se’n sor­tirà i la majo­ria rece­lem perquè no veiem reacció bar­ce­lo­nista mal­grat l’enorme llista d’espi­fi­a­des, monu­ment al des­ga­vell. Mai no passa res i posa-t’hi fulles. L’ofès ens ofèn, ens ofe­nen pro­pis i ali­ens i sem­bla que només importi si ve aquest mig­cam­pista italià. Ben vexats, però sense remei, aver­go­nyits del pano­rama cons­tant. Aquí i allà.