En això estem. A saber on som. I com que fins que Valverde no comenci a treballar no ho sabrem, de moment, només podem parlar de sensacions. La primera, si em permeteu, em sorprèn. Es tracta de les paraules de Robert Fernández: “La plantilla es reforçarà amb jugadors importants a les posicions que necessitem.” Cop de moral per a la culerada. Entenc que aquestes afirmacions reconforten el barcelonisme perquè és una evidència que cal ajudar Valverde. La sorpresa ve perquè aquesta no és una pràctica habitual de Robert, sempre a lloc, sempre discret. O hi ha nervis des de les alçades que pressionen cap a determinats despatxos o l’estat de les negociacions porten el secretari tècnic al convenciment que les operacions s’acabaran tancant.

Superat aquest escenari, entrem en el capítol de les necessitats. Els jugadors que calen per reforçar les posicions són un lateral dret, un migcampista i un extrem. Els noms: Bellerín, Verratti i Dembele. Bon ull. Excel·lents jugadors. Una vegada més, parlarem des del capítol del futbol-ficció perquè Valverde no ha començat a treballar i, per tant, no sabem què pensa fer. En el cas del lateral dret, en fi, sigui Bellerín (el pla B, Semedo, o fins i tot, el C) no hi ha sorpreses tàctiques. Ha de ser un home de llarg recorregut i amb bon peu per a la combinació. Té la responsabilitat de trepitjar la zona més freqüentada per Leo Messi així que, o rep i torna la pilota ràpid i bé, o el 10 girarà la vista i la portarà a l’altre costat. L’argentí, en això, és molt transparent: o li agrada o no li agrada, i si no li agrada, es nota molt. El Barça no pot fallar perquè Messi avaluarà l’operació sobre el terreny i emetrà veredicte. I el seu serà el de tothom.

Respecte al migcampista, Verratti, bones notícies. El seu perfil és un retorn als orígens. Després de córrer es veu que toca posar pausa. L’italià, que és capaç de fer moltes coses, prioritza la posició a la cursa; el peu, a l’espai i el control, al vertigen. El Barça ha demostrat que és un dels millors equips del món fent jugades –la qualitat individual del trident ajuda molt–, però ha deixat escapar el títol de ser el número u en el joc. I la història demostra que cada cop que l’equip ha perdut aquesta condició ha deixat d’aixecar trofeus. Verratti, probablement, és el millor home del mercat per refer aquesta anomalia.

Finalment, l’extrem. Un extrem? Valverde vol extrems? Vol canviar de dibuix o només vol especialistes per variar-lo puntualment, per exemple, quan el partit s’encalli? Dembele? Excel·lent opció. Deulofeu? També (soc deulofeista, sí, què passa?). Valverde. L’hem d’escoltar i, sobretot, donar color a les seves idees.

I dit això, 200 milions d’euros. És el que valen les estrelles. Josep Maria Bartomeu, amic del silenci amb la premsa i d’autoqualificar-se de gran gestor, deu tenir la solució a la seva taula. Gestió. Si el Barça es presenta amb el segon pressupost més alt de l’univers de la pilota (rere el Real Madrid) cal trobar la manera. No pot ser que les nòmines actuals s’ho mengin tot. Per tant, decisions. Cal prendre decisions per no perdre la cursa amb els altres clubs, plens de xeics o d’empresaris milionaris, però amb menys pressupost que el Barça. Aquesta és la realitat. Per tant, mestres de la gestió, a la gestió. I que Valverde comenci la temporada com cal.