La principal virtut de Carles Puyol era l’extraordinari sentit de l’anticipació, una qualitat indispensable en un defensa. L’art de la guerra, del pensador xinès Sunzi (lectura molt recomanable per sobreviure en l’art de la vida), m’ofereix una cita escaient per al cas que ens ocupa: “La millor victòria és vèncer sense combatre.” Anticipació.

Aquesta setmana, Jordi Cruyff, tècnic del Maccabi Tel-Aviv, ha dit a Marca: “Els que han de prendre decisions [al Barça] ho tenen difícil, el mercat no està fàcil i els preus estan pels núvols” (20-06-2017). Elemental. En un mercat rebentat pornogràficament per magnats, xeics i el senyor Pérez de Castor, el Barça no pot entrar embogit en aquesta espiral dels obsessos del malbaratament. En les circumstàncies actuals, la capacitat d’anticipació, a la gespa, que va fer de Puyol un dels millors centrals del planeta, ha de ser la gran arma, als despatxos, dels nostres màxims responsables en matèria de fitxatges. Vèncer sense combatre. Decidir abans que els altres. Visió, anticipació i determinació. Però els casos concrets dels tres reforços que el club ha marcat com a prioritaris, els deixen en evidència.

L’any passat ens vam desplaçar a Rennes per fitxar Ousmane Dembélé: en la figura d’aquell jove de 19 anys que despuntava a França, els nostres tècnics hi van veure un pura sang. Paladar fi. Però el noi ens va dir que al Barça (amb el trident) no disposaria dels minuts que necessitava per progressar. Era el nostre descobriment! L’hauríem d’haver fitxat per una quantitat assumible i pactar una cessió. Avui, Dembélé seria del Barça. El Dortmund en va pagar 12 milions! Això fa mal (i ens conformarem amb Deulofeu?).

El cas del lateral dret és rocambolesc. Em diuen que la primera opció sempre ha estat Héctor Bellerín. I doncs? Com és que l’operació repesquem el desertor (sense acritud) no es va activar amb l’antelació suficient i, abans que l’Héctor renovés amb l’Arsenal FC (el novembre passat!) algú no li va fer arribar –a ell o al seu entorn– el missatge: no firmis res. Gaires ganes de tornar no tenia, Bellerín, aleshores. I, ara, ens hem de buidar la bitlletera per aquest bon lateral (i punt)?... Per cert, llàstima que la recent visita de Kyle Walker a Barcelona fos, simplement, turística. I ja em disculparan, però tampoc m’empasso que, després de tres anys de recerca per doblar adequadament les posicions del mig del camp, hàgim hagut d’anar a parar a Marco Verratti, el puntal d’un club ric (amb el qual l’italià va renovar el febrer de l’any passat!) i que, lògicament, ens demana un preu infladíssim per deixar-lo escapar. Verratti és molt bo en la faceta d’organitzador i seria un reforç notable, però tampoc és –ni de bon tros– un superclasse que justifiqui una inversió desproporcionada, i encara menys si ens ha de deixar sense capacitat adquisitiva per afrontar els altres fitxatges que hem de fer.

Els jugadors com Dembélé (joies joves) del mig del camp també existeixen i de migcampistes fets, molt bons i a uns preus més raonables, n’hi ha uns quants. Cal saber-los trobar. És aquí on els nostres enginyers superiors de plantilles han de demostrar la capacitat d’anticipació, el determini i l’eficàcia. Per comprar Verratti no cal gastar-se el sou generós d’un director tècnic. A propòsit, Lucas Lima (un brasiler que a punt de fer 27 anys encara no ha sortit del Brasil, representat pel pare de Neymar i que queda lliure) i perfils samba o similars sonen a presa de pèl (al soci). Bona revetlla.