El FC Barcelona d’handbol ha tancat el fitxatge del central islandès Aron Pálmarsson (Veszprém), un dels grans d’aquest esport. En espera d’un possible canvi de darrera hora, en principi caldrà esperar al 2018 per veure’l córrer pel Palau, temporada en què també arribarà al Palau el fenomen nord-català Ludovic Fabregas. Però només el fet que Pálmarsson s’hagi compromès amb el Barça és sinònim de moltes coses. D’entrada, cal tenir en compte que l’islandès, que ja havia mencionat que de petit sempre havia estat del Barça, arribarà al club blaugrana perquè ell ho ha volgut així. Els grans jugadors juguen on volen, no només on els volen. I Pálmarsson ha escollit vestir de blaugrana. Podent agafar el mapamundi i escollir, ha triat Barcelona. Ni la potència econòmica del París-Saint Germain, ni la forta amistat que l’uneix al tècnic del Kiel, el també islandès Alfred Gislasson, han estat suficients per desviar-lo. Els alemanys, de fet, estaven disposats a pagar un traspàs rècord per recuperar el jugador. I aquesta decisió de Pálmarsson obre un ventall d’enigmes i reflexions de ca l’ample.

Segur que la proposta econòmica del Barça és ben potent. Només faltaria. No fitxes els millors pagant quatre duros. La palla va cara. I segur que ha tingut propostes com a mínim tan potents com la que li ha traslladat David Barrufet. Per això, la seva decisió obre el calaix de les conseqüències.

D’entrada, el fitxatge implica que Pálmarsson, una estrella mundial, veu en el Barça el club ideal per assolir el tron de millor jugador del món, propietat exclusiva de Karabatic. Això vol dir que, a ulls del món, en handbol, el Barça, tot i les possibilitats econòmiques que el separen dels seus rivals, és una referència. Senyal que s’estan fent bé les coses, amb seny, i que el projecte val la pena. I en un moment en què veus nanos dels equips de futbol del club marxant a la primera oportunitat, entendre que els millors volen venir aquí ha de ser un estímul i un reforç.

I segona idea. Sempre he defensat que l’escenari d’una lliga debilitada com l’espanyola ofereix certs avantatges per als grans jugadors. Potser perds exigència competitiva, però amb un calendari cada vegada més sonat, amb una lliga de campions de luxe setmanal, un mundial o europeu cada any, uns Jocs Olímpics cada quatre, una competició que ofereixi marge a les rotacions i al descans és aigua beneïda. De vegades pot sortir malament, com va passar amb Filip Jicha, però d’altres pot representar un salt qualitatiu de primer ordre. Com en aquest cas.