L’arribada de Pálmarsson al Barça

El FC Bar­ce­lona d’hand­bol ha tan­cat el fit­xatge del cen­tral islandès Aron Pálmars­son (Veszprém), un dels grans d’aquest esport. En espera d’un pos­si­ble canvi de dar­rera hora, en prin­cipi caldrà espe­rar al 2018 per veure’l córrer pel Palau, tem­po­rada en què també arri­barà al Palau el feno­men nord-català Ludo­vic Fabre­gas. Però només el fet que Pálmars­son s’hagi com­promès amb el Barça és sinònim de mol­tes coses. D’entrada, cal tenir en compte que l’islandès, que ja havia men­ci­o­nat que de petit sem­pre havia estat del Barça, arri­barà al club blau­grana perquè ell ho ha vol­gut així. Els grans juga­dors juguen on volen, no només on els volen. I Pálmars­son ha esco­llit ves­tir de blau­grana. Podent aga­far el mapa­mundi i esco­llir, ha triat Bar­ce­lona. Ni la potència econòmica del París-Saint Ger­main, ni la forta amis­tat que l’uneix al tècnic del Kiel, el també islandès Alfred Gis­las­son, han estat sufi­ci­ents per des­viar-lo. Els ale­manys, de fet, esta­ven dis­po­sats a pagar un traspàs rècord per recu­pe­rar el juga­dor. I aquesta decisió de Pálmars­son obre un ven­tall d’enig­mes i refle­xi­ons de ca l’ample.

Segur que la pro­posta econòmica del Barça és ben potent. Només fal­ta­ria. No fit­xes els millors pagant qua­tre duros. La palla va cara. I segur que ha tin­gut pro­pos­tes com a mínim tan potents com la que li ha tras­lla­dat David Bar­ru­fet. Per això, la seva decisió obre el calaix de les con­seqüències.

D’entrada, el fit­xatge implica que Pálmars­son, una estre­lla mun­dial, veu en el Barça el club ideal per asso­lir el tron de millor juga­dor del món, pro­pi­e­tat exclu­siva de Kara­ba­tic. Això vol dir que, a ulls del món, en hand­bol, el Barça, tot i les pos­si­bi­li­tats econòmiques que el sepa­ren dels seus rivals, és una referència. Senyal que s’estan fent bé les coses, amb seny, i que el pro­jecte val la pena. I en un moment en què veus nanos dels equips de fut­bol del club mar­xant a la pri­mera opor­tu­ni­tat, enten­dre que els millors volen venir aquí ha de ser un estímul i un reforç.

I segona idea. Sem­pre he defen­sat que l’esce­nari d’una lliga debi­li­tada com l’espa­nyola ofe­reix certs avan­tat­ges per als grans juga­dors. Pot­ser perds exigència com­pe­ti­tiva, però amb un calen­dari cada vegada més sonat, amb una lliga de cam­pi­ons de luxe set­ma­nal, un mun­dial o euro­peu cada any, uns Jocs Olímpics cada qua­tre, una com­pe­tició que ofe­reixi marge a les rota­ci­ons i al des­cans és aigua beneïda. De vega­des pot sor­tir mala­ment, com va pas­sar amb Filip Jicha, però d’altres pot repre­sen­tar un salt qua­li­ta­tiu de pri­mer ordre. Com en aquest cas.