Si el Barça acaba fitxant un, dos o tres jugadors nous, serà més o menys rellevant que una cosa tant o més important: la manera de jugar de l’equip. El futbol, en el Barça, no és tant una qüestió de noms sinó sobretot del que vols fer amb els jugadors. És clar que en l’actual plantilla hi ha uns quants dels millors jugadors del món. I és clar que només amb aquest actiu l’equip pot competir contra els altres grans clubs del món. És més, es pot considerar que tenir Messi, acompanyat de Neymar i Suárez, suposa un avantatge competitiu respecte als altres equips. Però tots tres són millors quan el Barça posa en marxa la manera de jugar a futbol que el diferencia dels rivals i que l’ha portat als màxims èxits.

Si el Barça competeix exclusivament amb les cartes que fan servir tots els clubs, que es basen sobretot en la col·lecció de cromos comprats a cop de talonari, segurament té les de perdre. Per molt que ingressi, no té la disponibilitat econòmica dels clubs dels magnats per endur-se els millors del mercat. Si només vol jugar al mateix joc que els altres, guanyarà el que tingui la millor plantilla. La del Barça és magnífica, encara, però cada vegada menys sostinguda per jugadors que només han tingut el cost de ser formats a la Masia. El club blaugrana pot contractar jugadors com Neymar, Suárez o, ara, Verratti, però tots onze no poden tenir aquest cost. Més enllà d’aquestes circumstàncies, l’objectiu d’aquesta temporada és clar: reforçar la idea pròpia de joc i rellançar l’estil propi. L’estil que va fundar Cruyff, que Rijkaard va recuperar, que Guardiola va establir, que Luis Enrique va expandir i que a Ernesto Valverde li toca reequilibrar.

Si la planificació de la temporada i la idea del nou entrenador van en aquest sentit, que el Barça fitxi un, dos o tres jugadors nous no és el més rellevant. És clar que si un d’ells és Marco Verratti, sens dubte que el nivell futbolístic de l’equip pujarà sensiblement. Però encara més si la seva incorporació coincideix amb la voluntat de tornar a posar el centre de gravetat futbolístic en el mig del camp. Precisament per això, val més no agafar-se seriosament alguns noms que han sortit com a possibles alternatives si no es pot fitxar el migcampista italià del PSG. Per dues raons fonamentals, perquè les qualitats futbolístiques de molts d’aquests jugadors no quadren gens amb la idea de joc blaugrana i perquè en algun cas serien fins i tot una falta de respecte a jugadors de la plantilla actual o a la possibilitat de jugadors del planter de fer-s’hi un lloc. Perquè el fet és, també, que si es torna a donar el pes del joc al mig del camp, en la plantilla actual del Barça hi ha jugadors per al mig del camp amb qualitat suficient per aportar el salt competitiu que necessita l’equip. No és el mateix que Busquets, Iniesta, Rakitic, Sergi Roberto, Denis, Rafinha, André Gomes, Arda i, si cal, Aleñá tinguin més feina de cobertura i de transicions que de generar joc a partir de la combinació. En feines més creatives i portant el pes del joc, el Barça es converteix en un equip molt més temible. No és cap retret a Luis Enrique. Al contrari, amb ell també s’ha vist que el millor rendiment del trident ha estat quan el mig del camp ha establert les lleis del partit i no s’ha adaptat a les del rival. Per tot això, aquest any el gran fitxatge és, sobretot, conceptual: mig del camp.