Una altra setmana distrets discutint sobre l’ou i la gallina. Ara tocava la Masia, pal de paller del model Barça, convertida en arma predilecta per llançar-se els plats entre ismes. Sobretot, la banda dels demagogs, l’oficial, que tant l’empra per omplir-se la boca i col·locar pancartes gegants sobre la seva inviolabilitat. Paraules. A la pràctica, res. Els senyors que manen saben traure de passeig un ampli repertori d’excuses quan toca negar l’evidència, que és catedralícia: fa anys que no pugen promeses. En lloc de fer grans proclames, haurien de rendir-se a l’axioma: el club no és sostenible sense incorporar constantment els millors fruits de la formació i resulta incomprensible signar mitjanies foranes a preu de caviar Beluga sense triar i remenar, primer, a casa. Però això requeriria criteri, projecte i professionals qualificats que anteposin la bona feina a quedar bé i assegurar una cadira. Tampoc no cal canviar el vestidor professional cada temporada, però sí buscar a fora només allò que no produeixes. I treballar a mitjà i llarg termini, que no hauria de resultar tan difícil. De passada, encarregar sempre la banqueta del primer equip a algú amb prou sensibilitat per donar oportunitats i promocionar el talent que puja. Si al capdavant no hi figura algú d’aquest senzill perfil, el missatge que envies desencoratja els nois quan arriben a dos graons de l’objectiu al qual s’han dedicat esportivament. I, per tant, sabent que no es consagraran de blaugrana, toquen el dos. Així, ja no caldria esquinçar-se les vestes quan aquest o l’altre marxen del niu. Fins i tot podries fer caixa amb la sortida d’excedent, si apostessis clarament pels escollits. Màxim, clàusula de recompra i avall, per cobrir-te les espatlles. En pura coherència, tampoc caldria repescar-los a preus siderals quan hagin triomfat lluny de la llar. Si t’envaeixen els dubtes, malament rai. Abans hi apostaves. Ara no. Abans els volies de toc, sense importar-ne l’alçada. Ara, ves a saber les raons, els busques forts, alts i potents. I això no pot ser una moda que varia cada temporada. Assolit l’objectiu del filial, pujar, queda pendent de ratificar si recuperen el fil conductor lògic o aposten per alguna barreja insòlita. I de passada, reinventar un equip C, ja que, segons comenten els experts, pugen un gran nombre d’aspirants. Ben senzill però enrevessat un cop comprovada la tendència dels actuals gestors a respondre cinc o tres en cada suma de dos més dos. Tot plegat només deixa una conclusió clara: hem perdut força bous i en aquestes mans també poden volar les esquelles, perquè falta coherència, criteri, decisió i tot allò que hauria de sobrar. Marxen perquè no ho veuen clar, ben senzill.

De passada, ja que hi som i som qui som, caldria conèixer a fons la gestió de Rosell al capdavant del Barça després de l’anomenat informe García. Prou sabem que la FIFA viu sota mínims de credibilitat, però si hem portat sis anys un patrocini concret per atendre interessos privats sense escoltar millors ofertes, costa d’entendre que no s’hagi muntat el gran terrabastall d’exigència de responsabilitats i pressió per aclarir l’afer. Però mai no passa res i en cada bugada es perd un llençol. Quan aprofites el càrrec en benefici propi, aquestes coses solen passar, sigui la Masia, siguin les martingales de l’expresident.