La copa Confederacions ha servit, a banda de veure ben poc futbol, per continuar experimentant amb al videoarbitratge, el VAR. El sistema d’ajuda als àrbitres no ha entrat amb bon peu en el món del futbol, contrari a acceptar certes innovacions que sembla que puguin atacar algunes coses que es consideren essencials en aquest esport, com ara les polèmiques, les discussions i les injustícies. La final de la copa Confederacions que Alemanya va guanyar a Xile diumenge a Sant Petersburg ens va oferir un clar exemple del que significa el VAR.

El VAR ajuda, però ell sol no soluciona res, perquè la decisió final sempre estarà en mans dels àrbitre. Com en la jugada que diumenge va protagonitzar el xilè Gonzalo Jara, quan va donar un cop de colze a la cara a un rival. L’àrbitre, el serbi Milorad Mazic, va veure alguna cosa i va demanar ajuda al VAR. Es va aturar el joc, va poder veure les imatges i va acabar prenent una decisió. Una decisió equivocada. Perquè el cop de colze de Jara mereixia la targeta vermella, no la groga. Les imatges eren molt clares. No hi havia cap motiu per prendre una decisió diferent. I Mazic ho va fer. Mazic va demostrar que el problema no és el VAR. El problema, amb o sense VAR, continua sent el mateix: els àrbitres. Mazic va demostrar diumenge que és una d’aquestes dues coses: o dolent o covard. Si no va ser capaç de veure que l’acció de Jara era vermella és que és dolent. Si ho va veure clar, però no es va atrevir a prendre la decisió que tocava és que és un covard. A més de dolent, és clar. No es va voler carregar el partit?

Es pot discutir tot el que es vulgui sobre el VAR. Sobre quan i com s’ha de fer servir, però com que al capdavall la decisió final serà sempre de l’àrbitre, no siguem tan rucs de desviar la discussió cap a on no toca. Si en el famós Betis-Barça del gol que va entrar un metre i Hernández Hernández no va veure hi hagués hagut VAR, l’àrbitre hauria pogut veure la jugada tantes vegades com hauria volgut i si hagués decidit que no donava gol, ningú hauria pogut fer res per canviar la seva decisió. Amb o sense imatges, amb o sense VAR, la decisió final de l’àrbitre és llei. I mai serà culpa del sistema d’ajuda, que pot oferir unes imatges més o menys clares, però que dona una segona oportunitat a l’àrbitre. Una segona oportunitat que els jugadors –quan erren una acció– i els entrenadors –quan s’equivoquen en la tàctica– no tenen. Els àrbitres la tenen amb el VAR. I com va demostrar Milorad Mazic diumenge a Sant Petersburg, n’hi ha que ni amb una segona oportunitat són capaços d’encertar-la.