Enmig del soroll estiuenc de fitxatges i de milions desbocats, dels conflictes a què ens té habituals l’univers Barça o d’accions com la de Peter Sagan en el Tour, també podem trobar moments i episodis que ens reconcilien amb les millors virtuts de l’esport. El cas de la selecció d’Alemanya de futbol és digne de ser destacat. No només perquè acaba de guanyar el copa Confederacions amb una selecció sense les grans figures o perquè s’ha imposat amb molta autoritat en la final de l’Eurocopa sub-21 a una selecció espanyola plena de talent. Ni perquè vingui de ser l’última campiona del món, amb l’1-7 a casa dels brasilers inclòs. O perquè hagi estat com a mínim semifinalista en els últims grans tornejos. El que ens reclama l’atenció de tot això és, primer, que no és fruit de la casualitat i, segon, com ho han aconseguit. És obvi que des de fa anys a Alemanya es treballa molt bé des de la base, amb programes i instal·lacions específics per a la millora qualitativa dels futbolistes. I aquests resultats són els fruits lògics d’aquesta feina i de la constància.

L’altra qüestió és que tot això s’ha fet abraçant una idea més creativa de futbol respecte a la tradició alemanya. Aquesta Alemanya d’ara no és aquella que es basava només en la potència física i la persistència. També ha conquerit la pilota. La selecció que dirigeix Albert Celades en va tenir una bona lliçó en la final. Però no tot ve de baix. Des de la responsabilitat al màxim nivell, Joachim Löw és un dels artífexs d’aquesta Alemanya que guanya i que també juga molt bé a futbol. Però també és just recordar el seu antecessor, Jürgen Klinsmann, que ja el tenia com a ajudant. Ell va ser qui va trencar amb la cultura basada en la força física i va adoptar la pilota. I de tots ells és el mèrit que continuï sent veritat el tòpic que el futbol és onze contra onze i al final sempre guanyen els alemanys. Això sí, ara també és perquè són els que juguen més bé. Bravo!