“Hi ha moltes maneres d’anar enterrant el nostre país, Catalunya, i aquesta és una altra palada de terra que ens cau damunt.” Així definia Manuel de Pedrolo els Jocs de Barcelona just abans que comencessin. I no li faltava raó. Ara que en celebrem els 25 anys s’ha de recordar que bàsicament aquells van ser els Jocs de la capital catalana i sobretot d’Espanya. Catalunya hi va posar la seva part dels diners, va aixecar el centre d’alt rendiment i va dir “sí, bwana” a gairebé tot el que van dir Juan Antonio Samaranch i Felipe González. La cerimònia d’inauguració en va ser un bon exemple. El futur rei Felip VI –de la mateixa dinastia del Felip V del 1714– va portar la bandera de l’equip espanyol mentre el seu pare –designat a dit per Francisco Franco– se’l mirava amb posat imperial des de la llotja. Els dos últims rellevistes van ser espanyols –no ho critico, ho descric– i tot allò que fa referència a la nostra cultura, llengua o societat va quedar relegat a un marc folklòric que feia vergonya aliena.

Samaranch va enredar els membres del naixent Comitè Olímpic Català perquè esperessin després dels Jocs a negociar un hipotètic ingrés al COI i amb Jordi Pujol va fer el mateix. El president havia de mantenir en silenci els seus cadells de la JNC i els nois de la Crida perquè tot sortís bé i ja es trobaria una fórmula –mentida– perquè els símbols catalans no quedessin anorreats durant tota la cita olímpica. L’èxit de l’organització es va atribuir a Barcelona i el seu comitè executiu –format gairebé només per dirigents catalans– i l’èxit esportiu es va donar per fet que havia tingut lloc per una presumpte revolució esportiva espanyola, que tenia el suport acrític de tot Catalunya. La imatge de la final de futbol al Camp Nou amb milers i milers de banderes espanyoles va ser l’acte de propaganda polític més efectiu d’Espanya en tota la cita olímpica.

La humiliació de Catalunya, però, va anar més enllà. Com que per casualitat teníem Barcelona en la nostra comunitat autònoma s’havien de compensar altres regions espanyoles, que segur que se sentirien ofeses per aquest privilegi tan injust. Així el tren d’alta velocitat va anar en direcció cap a Andalusia en comptes de fer-ho en direcció cap a Europa. Més Espanya, menys Catalunya. Ningú va tenir la capacitat o la voluntat d’explicar que, com a mínim, nosaltres érem un país esportiu i ara, vist amb perspectiva, molts ho lamenten.

Que els Jocs van ser per sobre de tot espanyols també en van donar fe els detinguts en el marc de l’operació Garzón, tractats com en els pitjors anys de la comissaria de la via Laietana. Tortures. I els mitjans espanyols, començant per la teòrica veu de l’esquerra progressista, El País, també van dir “sí, bwana”. Ho veiem ara. Contra el concepte de llibertat s’hi val tot sempre que parlem de Catalunya.

Samaranch es volia fer perdonar del seu passat franquista –diuen alguns– portant els Jocs a Barcelona. Però un cop va tenir el que volia va moure els fils adequadament perquè Catalunya sobretot pagués el que li tocava i que no es repetís de cap manera els fets de la inauguració de l’estadi olímpic, dia en què Catalunya sí que es va deixar veure. I de quina manera.