Tot seria més fàcil si coneguéssim el diagnòstic. Però com que no parla ningú, ni tam­poc es pot pre­gun­tar, sabem poca cosa o res del que ha diagnos­ti­cat el Barça sobre el que va pas­sar la tem­po­rada pas­sada ni sobre com ho pensa resol­dre.

Ens hem pas­sat set­ma­nes posant el fut­bol de base com a prin­ci­pal focus infor­ma­tiu, com si fos més impor­tant la fugida de juga­dors del plan­ter que reben suco­ses pro­pos­tes econòmiques, i també espor­ti­ves, que el des­ba­lles­ta­ment que patei­xen mol­tes esco­les de fut­bol tra­di­ci­o­nals a casa per l’asset­ja­ment dels equips més grans.

Quan el fut­bol de base ha pas­sat a un altre ordre, mal­grat que se seguei­xen pro­duint fugi­des, i han apa­re­gut els noms que sonen, un ja no sap si el Barça està en el mer­cat amb una intenció clara o sim­ple­ment de visi­tant.

Els noms que sonen fan pen­sar que tot es tracta d’una broma de mal gust, i és difícil fer-hi encai­xar els con­cep­tes de mètode de la Masia i d’estil del Barça. Que el FC Bar­ce­lona ha dei­xat de ser un actor impor­tant en el mer­cat d’estiu del fut­bol mun­dial, fa temps que ho sabem, perquè durant molts anys en va viure al marge perquè tenia un plan­ter del qual nodrir-se: la Masia. Després, quan va tenir neces­si­tats, es va tro­bar que els actors tenien tants o més diners i des de fa anys ja no ha estat fàcil entrar-hi, triar i com­prar.

El cas és que demà el Barça torna de les vacan­ces i gai­rebé no ha pas­sat res en el mer­cat: Deu­lo­feu ha arri­bat sense que es tin­gui un pla espor­tiu defi­nit per a ell i Mat­hieu ha mar­xat rega­lat, un clàssic a la casa.

Pel que fa a la resta de noms, entren mare­jos. En el cas de Ver­ratti, tal com s’ha resolt –ja que si el xeic ha dit que no marxa, vol dir que no mar­xarà–, el Barça ha fet un paper que voreja el ridícul. Ini­ci­al­ment, sem­blava que la posició del juga­dor havia de ser clau per pres­si­o­nar, però ha estat tor­nar a París i el mig­cam­pista no només ha abai­xat el cap, sinó que ha renyat el seu repre­sen­tant, que s’havia quei­xat de l’amo del PSG. Quina estratègia hi havia, lla­vors? Des­con­cer­tant.

Més esfereïdor és el que ens arriba amb l’aposta per Pau­linho. De veri­tat, quin és el pro­jecte espor­tiu que vol ven­dre aquesta junta i direcció espor­tiva apos­tant per aquest veterà? De debò que ens hem de creure que el Barça segueix apos­tant pel seu model. Fa anys ens van colar que amb Luis Enri­que el model es man­tin­dria. La broma de mal gust es va aguan­tar pels títols, perquè el model més aviat es va dina­mi­tar, amb un entre­na­dor que va girar l’esquena a la Masia i a l’estil d’una enti­tat que ell mai va apren­dre, perquè ningú no li va ense­nyar.

Ara, amb aquests noms que apa­rei­xen es fa difícil con­nec­tar amb el que ha d’arren­car demà. És ben cert que queda molt bon mate­rial espor­tiu del curs pas­sat, però tenint en compte que els reforços no van fun­ci­o­nar, que molts juga­dors van que­dar amb una apor­tació fut­bolística tes­ti­mo­nial i que algu­nes peces neces­si­ten recan­vis urgents, pensàvem que el club tenia clar què calia fer.

Pas­sen els dies i les set­ma­nes, la pre­tem­po­rada està a punt de començar i els rivals, a l’estiu, no per­do­na­ran. Men­tres­tant, des de la direcció espor­tiva, no arriba cap con­fir­mació ofi­cial. I el que s’ha publi­cat no genera cap con­fiança.