Barcelona 92: la cursa urbanística
La concessió dels Jocs Olímpics a Barcelona va atorgar als responsables polítics la possibilitat de dur a terme una gran remodelació urbanística que estava pendent des de feia molts anys. La celebració dels Jocs no tan sols suposava una oportunitat per posar-se al dia en equipaments esportius i infraestructures viàries, sinó que també permetia compensar les deficiències d’una ciutat sacsejada per una llarga postguerra.
Vázquez Montalbán va ser un dels pocs intel·lectuals reticents davant el “model de ciutat-mercat” escollit per dura a terme aquesta transformació, i es va convertir en un referent tant en l’àmbit nacional com en l’internacional. La pressió imposada per la urgència d’arribar als terminis previstos havia acabat avortant el projecte de les avantguardes urbanístiques que durant el franquisme van reivindicar una ciutat democràtica per als ciutadans, lliurant el seu destí a les mans dels constructors. El periodista barceloní va alertar sobre el cost per a la memòria i la història de la ciutat d’un canvi que aspirava a convertir Barcelona en una de les grans urbs del planeta i la podia deixar gairebé irrecognoscible. No obstant això, acceptava que calia esperar fins després dels Jocs per emetre un judici definitiu (“Barcelona, la ciudad de los prodigios irremediables”, a Tages-Anzeiger, 1990).
Montalbán advertia que la Barcelona post-olímpica, construïda sobre la base d’un desenvolupisme maximalista per a l’enriquiment dels constructors i els especuladors del sòl, podria quedar com un patrimoni inamovible per a les futures generacions i faria créixer les diferències urbanístiques de la ciutat. Els dos grans projectes que provocarien aquest desequilibri social serien la construcció de la Vila Olímpica al Poblenou, un barri proletari, i la rehabilitació del nucli històric de la ciutat. Dues actuacions orientades a enriquir els especuladors amb la requalificació dels habitatges.
L’increment del preu dels pisos obligaria els habitants d’aquestes zones a reubicar-se en altres barriades per evitar que la seva pobresa enlletgís la imatge amb què Barcelona es volia presentar al veïnatge universal. Vázquez Montalbán assumia la derrota dels professionals i intel·lectuals crítics i dels defensors dels interessos de les classes populars davant la consumació d’un projecte urbà basat en el creixement especulatiu. Però també mostrava la seva preocupació per l’articulació d’un pensament al servei del poder establert que intentava desacreditar la reflexió crítica apel·lant a un cert liberalisme urbanístic (“Barcelona: Norte y Sur. Las olimpiadas han impuesto un modelo de crecimiento”, a Süddeutsche Zeitung, 1990).
Vist el resultat final, Montalbán lamentava la imposició dels interessos empresarials que havien convertit Barcelona en una “ciutat inevitable”. Però, a més, existia una certa sospita respecte a la influència dels polítics en el sistema de concessions de les obres, tant en els Jocs com en l’Expo de Sevilla. El principal error dels dirigents havia estat deixar-se vèncer per la por al fracàs olímpic. L’única qüestió per resoldre en un futur consistiria a saber si tot aquest muntatge serviria només com un impuls per reactivar el sector immobiliari o també per posar els fonaments de la ciutat del tercer mil·lenni (“La ciudad inevitada”, a Marie France, 1991).
Tanmateix, Vázquez Montalbán reconeixia alguns aspectes positius derivats de les construccions olímpiques, com ara la socialització del mar, la concentració d’instal·lacions esportives a la muntanya de Montjuïc i les comunicacions entre els diversos escenaris. Així i tot, tornava a qüestionar la pressa que havia condicionat aquest creixement força irracional de la ciutat. En el fons, l’escriptor barceloní assumia la tasca crítica pròpia de l’intel·lectual d’esquerres, recelós amb el poder polític i econòmic, disposat a defensar la participació dels ciutadans en un projecte que afectava la morfologia d’un territori vinculat tant a una memòria històrica particular com als anhels dels seus habitants.
Atesa l’escassa predisposició dels dirigents polítics a promoure la democràcia real ciutadana, li dolia que fossin precisament els militants d’esquerres i els detractors de la Barcelona porciolista els artífexs d’un projecte basat en el creixement especulatiu. Malgrat la seva mirada fiscalitzadora davant la transformació de la seva ciutat, seguia amb atenció els canvis produïts, un símptoma més del triomf dels interessos econòmics per sobre dels ideals (Barcelona, cap a on vas?, Llibres de l’Índex, 1991).
Després de quatre anys d’obres, a punt de finalitzar la remodelació de la ciutat, Montalbán s’atrevia a afirmar que la competició olímpica només havia estat una excusa per a un canvi radical de l’imaginari barceloní. El nou símbol d’aquesta Barcelona postmoderna, nascuda a l’empara de l’olimpisme, era la torre de comunicacions de Foster, situada ben a prop de la seva residència a Vallvidrera (“Barcelona, de 1992 al infinito”, a Ronda Iberia, 1992)