Garsa per perdiu
Perquè tot es pot dividir, no? Com una síndria fresca, grossa i vermella quan la parteixes en dues parts més o menys desiguals, vull dir. O com el món, entre aquella gent que es pensa que tot va bé quan tothom treballa sense parar i la gent diguem-ne normal. Sí o no? És que estem rodejats, tu: això del treball està sobrevalorat. Molt sobrevalorat. No havíem quedat que treballàvem per viure i que una cosa era treballar bé i una altra (que no té res a veure) era treballar molt? Cada any és igual, quan arriba aquesta època de fitxatges i presentacions i cares noves i les mateixes històries velles. Vinga a “prometre treball”, vinga a dir que és “molt treballador”... Treball, treballador, treball... Fins als pebrots, tu. Ves que no hi hagi alguna cosa d’allò que la mala consciència pesa més que el plom, aquí. Si no, no s’entén. Sí o no? Estem d’acord que hi ha coses que només poden ser virtut, que n’hi ha que poden ser virtut o defecte, i que n’hi ha unes altres com ara això de ser treballador que només poden ser un mal negoci, no? O es treballa moltes hores i la salut física i mental del qui ho fa i els que té al costat se’n ressent o bé no es treballa. Això ho sap tothom i sempre ha anat així, i si no treballes és molt probable que acabis tenint més problemes dels habituals amb aquell que un dia va decidir pagar-te la Seguretat Social. Vull dir que com el valor i l’estupidesa en les armes, el treball en la vida se suposa, no? I pots mig acceptar que un jugador prometi treballar –sigui jove o no, perquè això que els joves han de treballar molt més que els veterans i que els veterans han de donar exemple no sabria com encaixar-ho–, però és ridícul sentir dels entrenadors aquest discurs i haver d’aguantar l’assentiment cofoi que hi ha al voltant de la promesa del treball. I això en el millor dels casos, perquè comença a ser moda assegurar “treball, treball i treball”, com si la reiteració feta des de la indiferència conscient confirmés alguna cosa. Fins als pebrots, tu...
I tomba un xic el para-sol i passa’m una cervesa d’aquestes que tenim a la nevera, sisplau, i pregunta a Google si allò que veiem justament allà –sí, allà– són les Medes o què. Geolocalitzem-nos.