Lluitar sense treva ha estat el gran èxit i lliçó del ciclisme per a tot l’esport per fer-lo més transparent, més net, lliure de dopatge, en una permanent croada contra el trampós.

Hom va dir que era exagerat; el temps els ha donat la raó. Les autoritats esportives franceses han mostrat el camí a tot el món. Les defenses aferrissades d’atletes dopats per un patriotisme castís s’han esvaït. No cal sinó recordar il·lustres ciclistes victoriosos espanyols que van retirar-se quan es van estrènyer els controls antidopatge. Per exemple, l’atleta heroïna candidata del PP defensada amb tricorni i ara llençada a les tenebres exteriors pels mateixos que ahir la idolatraven.

Encara hi ha massa brossa i trampa en l’esport. Des d’arbitratges sospitosos, més sospitosos on més diners hi ha, a les apostes, amb episodis vergonyosos com ara els jugadors golejats de l’Eldenc o els casos a què la justícia espanyola –sempre el mateix– mai s’enfronta. Que se n’ha fet dels casos pendents fa anys que moren plens de teranyines als calaixos de la dita justícia esportiva? De les acusacions de compra de partits i pactes de resultats que de tant en tant apareixen denunciats? Res. Un silenci que fa pudor.

Ronda en el món de l’esport una corrupció sempre mig denunciada sempre mig difusa. En tornejos internacionals de tennis, en competicions de no gaire alt nivell, apareixen lesions impensades, abandonaments sorprenents, resultats insòlits i canvis bruscos en les cotitzacions dels qui aposten. Qui ho investiga? Com es pot aturar?

Per tot això, sembla que la millor solució és professionalitzar tot el que es mou al voltant del món de l’esport. Tipus els EUA. Dels àrbitres als jutges i dels tècnics als metges. Sense deixar mai de seguir la petja francesa de lluita contra el dopatge, malgrat el covard nom de vampirs que va posar la premsa espanyola als metges que segueixen atletes, futbolistes, tennistes i tutti quanti per fer-los anàlisis de sang.