La presència de Joan Antoni Samaranch com a màxim responsable del moviment olímpic va resultar cabdal per a la concessió dels Jocs de 1992 a la seva ciutat natal. Aquest juliol del 2017 no es commemora tan sols el 25è aniversari de l’inici de l’Olimpíada barcelonina, sinó també els quaranta anys de la seva arribada a Moscou com a ambaixador per a la Unió Soviètica i Mongòlia, un càrrec que li va permetre arribar al cim d’un olimpisme en crisi.

Tot i que a l’abril de 1977 el mateix Samaranch desmentia el seu nomenament, Vázquez Montalbán advertia del veritable motiu d’una decisió sorprenent. Assumint el risc de divulgar una simple especulació, afirmava que amb aquesta maniobra política pretenia aconseguir el suport dels països del bloc comunista per a la seva elecció com a president del COI (“Catalunya es una fiesta”, a Triunfo, 1977). Dos mesos després, es va mostrar més explícit respecte al doble objectiu, polític i esportiu, amagat rere la seva designació com a ambaixador a Moscou. D’una banda, no interferir en la transició espanyola presentant-se com a candidat a les primeres eleccions democràtiques i, de l’altra, guanyar-se el suport dels membres del COI en la seva candidatura (“Samaranch y los servicios prestados”, a Por Favor, 1977).

Durant la sessió del COI celebrada a la capital de l’URSS entre el 15 i el 18 de juliol de 1980, Samaranch va ser nomenat màxim dirigent de l’olimpisme. Per Montalbán, aquesta resolució confirmava, un cop més, la seva capacitat per obtenir un rèdit polític del seu èxit com a esportista, en concret com a jugador d’hoquei sobre patins. Una habilitat que s’havia desenvolupat primerament a Espanya sota el règim franquista, en què va arribar a ser delegat d’Esports i procurador a les Corts com a representant del terç familiar. Més tard, en iniciar-se la Transició espanyola, Samaranch va demostrar una intel·ligència política estratègica molt superior a la d’altres dirigents franquistes. Va optar per continuar la seva carrera politicoesportiva al capdavant del COI, completant una sorprenent evolució de la fraternitat viril, pròpia del franquisme, a la fraternitat universal, reclamada per l’olimpisme. Tanmateix, l’escriptor barceloní va felicitar el flamant president olímpic, no pas sense una certa dosi d’ironia, reconeixent el seu mèrit i augurant que passaria als llibres d’història com “l’Eugènia de Montijo de l’esport espanyol” (“Samaranch”, a El Periódico, 1980).

La influència de Samaranch va possibilitar l’èxit de la candidatura barcelonina per organitzar els Jocs del 1992. El reconeixement, explícit o no, d’aquest suport diplomàtic va servir per reparar la imatge pública, tant entre la població espanyola com entre els polítics, d’una persona vinculada directament al franquisme. Vázquez Montalbán, defensor de la funció de la memòria històrica per atorgar sentit a alguns esdeveniments, va ser un dels escriptors més crítics amb aquesta amnèsia “interessada”. Davant el perill de l’oblit, va recordar la complicitat de Samaranch en la repressió contra el catalanisme duta a terme per la dictadura (“Núñez, Trotski, Samaranch”, a El País, 1989).

Amb el retorn de Samaranch a la primera línia mediàtica espanyola i catalana, Montalbán no es va cansar de fer referència, quan en tenia ocasió, al passat de l’autèntic consumador del somni olímpic barceloní. En una publicació dedicada a reflexionar sobre el valor cultural dels Jocs, al·ludeix a la mutació experimentada pel president del COI a la Unió Soviètica. Un canvi que va tenir el seu reflex fonètic en la substitució de la z castellana per la tx catalana (“Crónica sentimental de la musculatura”, a Olimpiada Cultural, 1990).

A través del seu alter ego, Pepe Carvalho, qüestiona el paper de la memòria històrica en veure com els barcelonins ploren i reclamen l’alliberament de Samaranch, segrestat pels responsables del sabotatge olímpic, oblidant els crits en sentit contrari –“Samaranch, fot el camp!”– que s’havien produït vint anys enrere. El seu transfuguisme ideològic no era atribuïble tan sols a la voluntat de catalanitzar els Jocs. El poble català també necessitava referents universals per alimentar el seu orgull identitari (Sabotaje olímpico, Planeta, 1993).

Aquest comentari sobre l’ascensió d’un falangista al cel del patriotisme català li va valer una resposta contundent d’un diari local. El periodista barceloní va vincular aquesta actitud amb la del seu antic director, Luis de Galinsoga, que, en ple franquisme, va renyar un capellà després de missa per haver fet l’homilia en català. Tanmateix, a mesura que els Jocs de Barcelona enfilaven la recta final, la catalanitat de Samaranch s’anava tornant a poc a poc “negritud”. El president del COI va optar per reivindicar la importància de la raça negra a l’Amèrica del Nord, tal com corresponia a uns Jocs que al cap de quatre anys es disputarien a Atlanta. A més, va declarar que els esportistes catalans reforçaven la seva identitat dins de l’equip olímpic espanyol i que el Comitè Olímpic Català resultava inviable.

Vázquez Montalbán no es va estranyar d’aquest “canvi de camisa”. En el fons, el màxim dirigent de l’olimpisme actuava com un professional del càrrec que ocupava i adaptava el seu comportament a les circumstàncies. Així ho havia fet tota la vida, mostrant-se disposat a negociar amb els franquistes, els comunistes, els catalanistes o els del Black Power (“Samaranch y la negritud”, a Interviú, 1993).