Em fa l’efecte que no és cap bajanada, ni res fora de lloc, afirmar que la detenció d’Ángel María Villar, president de la Federació Espanyola de Futbol, pel fet d’estar presumptament involucrat en diversos casos de corrupció no ha sorprès la immensa majoria de l’opinió pública.

Les controvèrsies que fa temps que envolten la manera de fer d’aquest personatge, les polèmiques generades al seu voltant i la perpetuació en el càrrec, camí ja dels vint-i-nou anys amb el consentiment de la majoria de clubs i federacions territorials, hi han contribuït força, així com també tots els escàndols sorgits els últims temps tant en la FIFA com en la UEFA, en què Villar té un paper força destacat.

I és que ocupar durant gairebé trenta anys la presidència d’una federació, per més que hagis estat reelegit de forma clara i democràtica, mentre no es demostri el contrari, no ha de ser bo de cap de les maneres.

Eternitzar-se en un càrrec de poder et fa perdre la perspectiva real de les coses i també la manera de dirigir i gestionar una institució perquè, en definitiva, voluntàriament o involuntàriament, t’acabes creient que allò és com a casa teva, que pots fer i desfer, i fins i tot t’atreveixes a prendre decisions que segurament ni a casa teva mateix gosaries prendre.

Els alts càrrecs esportius, polítics i de qualsevol altre àmbit no haurien de perpetuar-se. És simplement una qüestió de regeneració democràtica, de salubritat institucional. Les etapes han de tenir un començament i un final. S’han de saber acabar. Perquè si no, és quan comencen les suspicàcies i els dubtes al voltant d’una gestió i aquestes s’acaben situant, lògicament, al primer pla de l’actualitat.

No deixa de ser curiós que Ángel María Villar, que va ser un dels grans defensors i, més tard, beneficiats del famós decret “anti-Porta” de l’any 1984, promogut pel govern socialista de l’època per impedir que els presidents de les federacions esportives espanyoles es perpetuessin en els càrrecs apel·lant a la regeneració democràtica d’aquestes, hagi acabat triplicant i quadruplicant en anys el mandat dels seus antecessors.

Aquell decret va acabar morint anys més tard, el 1995, perquè la majoria dels diputats del Congrés d’aquell moment van considerar que les federacions ja estaven prou democratitzades i que ja no tenia raó de ser. I que, per tant, cada federació era lliure de reelegir un president les vegades que volgués, sense límit de mandats.

Vist, però, el que està passant darrerament, no sé si els polítics d’ara fa vint anys enrere van tenir gaire bon ull a l’hora de suprimir-lo.