Un Tour dels bons
Després d’anys de transició de l’aplicació tecnològica generalitzada sobre els recursos biològics dels ciclistes, amb comportaments monitoritzats inclosos, el Tour que demà s’acaba haurà estat dels pocs d’escurçar la migdiada.
I si no és mític és perquè hem de deixar els mites per a les faules dels Déus i del cosmos i ens convé revalorar les gestes humanes.
El Tour 2017 serà llegendari, doncs; i apuntin-s’ho si volen recordar d’aquí a uns quants anys l’explosió dels Bardet, Urán, Barguil, Landa, Kittel i companyia, que han estat els herois de les gestes pantàniques d’enguany –i diguem-ho com a homenatge del predecessor de la post-transició d’ara.
Recordarem, també, la 104a edició del Tour per les caigudes als primers quilòmetres, que van deixar fora de joc un pretès aspirant al títol, Alejandro Valverde, com recordem la badada de Pedro Delgado al Tour de 1989, quan va arribar 2:40 tard a la contrarellotge individual del primer dia i en va perdre més de 10 en la d’equips de l’endemà. La seva remuntada diària fins al tercer lloc del podi van engrescar un altre Tour llegendari, però, per la contrarellotge de l’últim dia, quan, en un final taquicàrdic, Greg Lemond, segon classificat fins aquell moment, atrapava els 50 segons que el mallot groc Laurent Fignon li duia d’avantatge. Ignoro si aquest Tour de 28 anys després tindrà a la persecució contrarellotge d’avui a Marsella un final semblant –que mereixeria–, però deixant de banda els duels entre Urán i Barguil, l’expulsió de Peter Sagan per haver fet caure Cavendish, l’orgull de Contador, la retenció de Mikel Landa, la paret final de Peyragudes... només per l’etapa del 9 de juliol, amb el Mont du Chat, ja s’hauria guanyat l’epítet de llegenda: l’antiesportivitat de Fabio Aru, la caiguda terrible de Richie Porte, el defalliment de Quintana, l’atac de Romain Bardet, pluja, set ports puntuables amb final de photo finish... En fi, de traca, mocador i de poca migdiada.