A propòsit de Neymar
A la seu de la Royal Academy of Arts de Londres, uns acadèmics es desentenen de la malaurança d’un col·lega en hores molt baixes: “Lamentablement, l’acadèmia no necessita Mr. Haydon en la mateixa mesura que Mr. Haydon necessita l’acadèmia.” L’escena pertany a la deliciosa pel·lícula Mr. Turner (sobre la vida del pintor anglès J.M.W. Turner) i encara que, a diferència del desgraciat Haydon, el nostre Neymar està pletòric, el mateix raonament, però interrogatiu, escau a propòsit de la possibilitat que ens acabi deixant plantats: el Barça necessita Neymar en la mateixa mesura que Neymar necessita el Barça?...
En la inoblidable remuntada contra el PSG, precisament és Neymar qui agafa la bandera de l’equip, confirmat com un superclasse autèntic. Però, curiosament, el protagonista de la fotografia icònica d’aquella nit no és ell, sinó un imperial Leo Messi venerat per l’afició. Messi és el rei. L’episodi simbolitza l’argument esgrimit per l’entorn de Neymar, que considera que l’ombra de Leo és massa llarga i que, en canvi, llurs qualitats brillarien amb tot el seu esplendor erigit en el jugador franquícia del PSG. Futbolísticament, aquesta és la qüestió (no valoro altres interessos o raons que pugin motivar la voluntat d’un canvi d’aires).
En clau Barça, hem de preguntar-nos: els 222 milions d’euros de la clàusula de Neymar, ens compensarien? Depèn, sobretot, de com els invertíssim (quan Figo ens va trair, el drama no va ser tant la fugida com que Gaspart dilapidés els diners en Overmans i Petit: un jugador en declivi i una nul·litat, respectivament). Sí que és cert que augmentaríem considerablement la capacitat adquisitiva per fer tots els fitxatges necessaris que potenciarien i equilibrarien la plantilla, començant per Dembélé, més un altre davanter i dos migcampistes, com a mínim i tots de primer nivell (“No he demanat cap fitxatge”, va dir Valverde en la seva primera roda de premsa i jo m’ho prenc com una brometa. Si és veritat, comencem malament...).
I en clau Neymar? Tindria al PSG més possibilitats de convertir-se en el millor jugador del món? Per començar, no en tindria més de guanyar la Champions –el títol decisiu– que les que ja té al Barça, un club d’altra banda amb una dimensió mundial incomparable a la del PSG, que, a més, disputa una lliga de segon nivell.
L’exemple de Messi
Finalment, no crec que el lideratge de Messi obstaculitzi la projecció de Neymar. Ans al contrari, al costat del Leo actual, generós, que millora els seus companys, el joc del brasiler es potencia. Tenen la connexió dels dos genis i són perfils complementaris que es beneficien recíprocament.
L’ombra de Messi no és el problema. Perquè la llum que pugui arribar a projectar l’estrella de Neymar depèn de la regularitat del seu rendiment personal. L’excel·lència és això. L’advertiment fet per Unzué, en un entrenament de la temporada passada i del qual va transcendir aquell lapidari: “Si segueixes així, acabaràs igual que Ronaldinho”, no és cosa anodina. El talent (descomunal) marca la diferència, però sense l’autoexigència, la constància (any rere any), el fet de viure exclusivament per al futbol... Leo Messi no hauria arribat a ser el millor futbolista de la història.
“Messi és guanyar, guanyar, guanyar. Neymar és guanyar, festa, guanyar, festa...” Això m’ho va dir Juliano Belletti. Que Neymar pugui arribar a ser el millor del planeta és cosa, sobretot, seva. Dita la qual cosa: un Neymar que només pensés en guanyar i en futbol no tindria preu.
