Potser aquest article es fa vell abans d’arribar a la impremta. Parle de Neymar i sembla que és qüestió d’hores que s’aclarisca la seua situació. La meua ignorància és total sobre el que passarà. No tinc ni la menor idea sobre si es retirarà del futbol per fer-se asceta, si se n’anirà a París o si es quedarà a Barcelona, sembla que cobrant encara més. I si els he de ser sincer a hores d’ara ben poc que m’importa ja.

L’episodi Neymar entenc que enutge alguna gent, aquells que no sopen si el Barça perd. A mi em cansa. Em cansa molt i se’m fa incomprensible per dues raons que intentaré explicar.

La primera és pel límit dels diners. Aquesta gent no es cansa mai de guanyar-ne més? Sembla increïble que una persona com Neymar, o el seu pare, hagen de jugar-se tot el que tenen per arrapar uns quants milions més, que ja no fan la diferència, sincerament. Canviar de ciutat, canviar d’equip, canviar de lliga, canviar-ho tot només per un tant per cent més de benefici…

La segona és perquè em costa entendre com és que posen en risc la seua relació amb els seguidors d’una forma tan descontrolada.

Que conste que parle només en base al que he escoltat en converses fugisseres, però he trobat molta més gent que l’envia a fer punyetes que no pas que sospira perquè es quede. Doncs bé, imaginem que al final es queda i la junta directiva li paga tot el que vol –entre altres coses perquè tal com està el pati ells estan més morts de por que ningú–. Si això passa quina serà la reacció del camp?

O m’equivoque molt o supose que el primer dia que toque la bola la gent el xiularà. I hi haurà pancartes en què se li dirà que és un pesseter, vocable certament entranyable que ha superat el canvi de moneda de curs legal. I com falle una d’aquelles coses que falla quina una que s’organitzarà! I de què li haurà servit aleshores guanyar uns quants milions més?, pregunte.