Fets consumats
Ens meravella aquesta acreditada capacitat de fer l’orni quan esclaten les evidències. Aquest posar cara de sorpresos, d’indignats si cal, quan ja no hi ha marxa enrere i es confirma el diagnòstic generat per mil símptomes, sistemàticament ignorats i escombrats sota la catifa. Resulta que han empresonat Villar, el peculiar Neró del futbol espanyol que ha remenat cireres a ple antull durant quasi tres dècades. Sense suports, sense connivències de tota mena, resulta impossible eternitzar-se d’aquesta manera, tan barallada amb qualsevol bri de transparència, democràcia i aquells valors amb els quals ens omplim la boca quan les vergonyes queden finalment enlaire. Ja res les pot dissimular, però el poder, tan devot de Lampedusa, intentarà que alguna cosa canviï per no canviar gens. Tampoc no n’aprendrem, d’aquesta. Cap exigència d’alterar la situació, d’exigir responsabilitats i d’extirpar el mal fins a l’última cèl·lula. Preferim fingir estupor, indignació, qualsevol sentiment que ens allunyi de les certeses que hem volgut ignorar. Si val per a Villar i per a tants d’altres exemples d’aquest futbol corcat fins al moll de l’os, imagineu com procedirem quan els escàndols ens resultin propers. Ningú podia imaginar quan Rosell tocava el dos a la francesa que hauríem acabat aquí. I ara. Durant anys vam preferir preguntar-nos retòricament el perquè de la fugida malgrat que coneguéssim les raons i ens anessin avisant de totes bandes. Ai, quin daltabaix, quin desconcert. Vot massiu i mala consciència, al cap i a la fi.
Ara, sense la gravetat dels fets apuntats, arriba Xavi Hernández per confessar-nos que sí, que potser el Barça s’ha adormit sobre els llorers, que no calia tirar cap a una altra banda quan havíem perfeccionat, per fi, un estil triomfador, un model envejat arreu. En metàfora marinera, l’encara migcampista denuncia l’error comès en creure que el vaixell blaugrana anava sol i no calia ningú al timó. El que és el mateix, la maleïda inèrcia, la carència en la planificació de relleus, la destructiva enveja d’alterar allò que altres van crear i anhelar que desaparegués del mapa, simplement perquè no era seu. Així d’irracional, així d’estúpid. Són ja llargs anys denunciant evidències que ningú volia veure ni raonar, però no acceptarem la certesa fins que no sigui massa tard i no hi hagi manera d’arranjar-ho. Hem emprat mil giragonses per evitar l’anàlisi i la contemplació de tot el que passava davant mateix dels nostres ulls. Quan aquest nyap sigui insostenible, quan peti el dipòsit de la paciència infinita, aleshores podrem fer-nos els ofesos i els emprenyats, i demanar que algú es faci responsable del perllongat desori. Quan sigui massa tard i la factura es dispari, reaccionarem. I encara posarem cara de no saber com ha pogut passar, expressarem incredulitat per la flagrant davallada viscuda i ens quedarem compungits una llarga estona, exclamant que hauríem hagut d’aprofitar millor els anys comandats per un geni com Messi. La desgràcia de no saber posar-hi remei quan toca. La contumàcia en dependre de gent que no hauríem d’enlairar a la categoria de gestors. Tot ens vindrà de nou malgrat que sigui vell, tan vell com palès. Amb el producte de màrqueting Neymar i la cobdícia del pare, només queda pregar que no es malgastin els 222 milions. Un consol ben minso. La política dels fets consumats.