El bar­ce­lo­nisme estava inquiet perquè el club no aca­bava de fit­xar els reforços que s’espe­ra­ven i ara s’ha hagut d’inqui­e­tar perquè un dels pun­tals de l’equip no se’n vagi al París Saint-Ger­main. Ser culer a vega­des és un mal viure. Segons com, es por­ten més bé les decep­ci­ons que la incer­tesa. Quan l’equip perd sem­pre hi ha el recurs del cabreig, però quan les coses no se saben, i a més no hi ha res a què aga­far-se, la inqui­e­tud és devas­ta­dora. Ja se sap que les coses del fut­bol, sobre­tot els fit­xat­ges de l’estiu, no poden ser sem­pre un pim-pam, però si almenys alguna veu auto­rit­zada i en qui es pugui con­fiar digués les coses com són, la incer­tesa seria més de bon por­tar. Encara que només fos que algú hagués dit que, efec­ti­va­ment, hi ha un club dis­po­sat a pagar la clàusula per endur-se Ney­mar però que s’està fent tot el que cal perquè el bra­si­ler com­pleixi el seu con­tracte (aca­bat de fir­mar) amb el Barça. Una cosa és que el juga­dor no hagi obert la boca, cosa que per­met inter­pre­tar que els rumors eren fona­men­tats, i l’altra, que l’únic que digui el club són per­cen­tat­ges impos­si­bles (200%) o que, en ple­nes nego­ci­a­ci­ons del pare del juga­dor a París, no hi ha res de nou en la relació de Ney­mar i el Barça. Seria molt bonic poder dir que el juga­dor es queda, però és millor no negar la rea­li­tat i dir el que està pas­sant però que s’està con­ven­cent el juga­dor perquè es quedi; encara que qui ho faci siguin els seus com­panys d’equip. Dic tot això perquè quan escric aquest arti­cle, ahir a la tarda, les coses encara esta­ven en el ter­reny de la incer­tesa, pen­dents de reu­ni­ons a Nova York entre el pare del juga­dor i els direc­tius (amb el pre­si­dent volant cap a Bar­ce­lona) i de per­cen­tat­ges con­ve­ni­ent­ment fil­trats sobre les pos­si­bi­li­tats que el juga­dor es quedi o marxi.

Lla­vors, no queda més remei que inter­pre­tar tots els movi­ments pos­si­bles, fins i tot un par­pe­lleig de Ney­mar, per veure si s’és capaç de deduir com aca­barà la cosa. La cara que posa men­tre s’entrena a les ordres del nou entre­na­dor, el minut a minut de les seves xar­xes soci­als, la seva titu­la­ri­tat en el pri­mer amistós de la pre­tem­po­rada, la cele­bració del seu pri­mer gol, la cele­bració del seu segon gol, el fet que parli o no després del par­tit. I, sobre­tot, el seu silenci. El Barça volia ser una mica el cen­tre del món en aquesta gira pels Estats Units i resulta que tot l’uni­vers del Barça gira al vol­tant del sí o del no de Ney­mar. Un ser­vi­dor, en un moment de sobre­dosi inter­pre­ta­tiva, ha arri­bat a pen­sar i a dir a qui l’ha vol­gut escol­tar que tot ple­gat era una esce­ni­fi­cació a tres ban­des, perquè ningú quedi mala­ment del tot, que aca­ba­ria amb Ney­mar al PSG i Ver­ratti al Barça. I per molt estrambòtica que sem­bli, la incer­tesa ambi­en­tal ha fet que pugui ser tan ver­sem­blant com els silen­cis volun­ta­ris i irres­pon­sa­bles que hi ha hagut.

La gira de Ney­mar ha dei­xat en segon pla el debut de Val­verde en un par­tit amistós però de cate­go­ria. Va ser un bon debut. Con­tra la Juve, es va veure un Barça més moti­vat i dinàmic que el que es va veure, per exem­ple, a Torí con­tra el mateix equip en l’anada dels quarts de final de la Cham­pi­ons de veri­tat. També es va veure que el pla de la pri­mera part era donar pilo­tes a Ney­mar, amb Messi al cap­da­vant de les ope­ra­ci­ons, perquè el bra­si­ler lluís les seves qua­li­tats de juga­dor sin­gu­lar. I una altra cosa més en segon pla però pot­ser tant o més sig­ni­fi­ca­tiva. Excepte Messi i Ney­mar, cap més fut­bo­lista blau­grana podia jugar a més de dos tocs, una qua­li­tat poc vista els últims anys i que entronca més amb els de Guar­di­ola.

Al cap­da­vall, amb Ney­mar o sense, la rea­li­tat de l’última tem­po­rada ha dei­xat una cer­tesa. No n’hi ha prou de jugar amb Messi, Ney­mar i Suárez. L’equip ha de fer alguna cosa més, i aquesta cosa no és només fit­xar. Ha de tor­nar a reac­ti­var-se fut­bolísti­ca­ment, que és també la millor manera d’acti­var l’ano­me­nat tri­dent, encara que pugui aca­bar sent de dos. Si rere el pri­mer pla de Ney­mar és en aquest sen­tit que es tre­ba­lla, els culers poden estar més tran­quils, sigui quina sigui la llista d’altes i bai­xes.