Va, d’acord, acceptem el pop com a animal de companyia. També acceptem que, sense la intervenció de Joan Antoni Samaranch, els Jocs Olímpics no s’haguessin fet mai a Barcelona. I també acceptem que sense els Jocs la ciutat de Barcelona encara seria aquella ciutat heretada del franquisme que no tenia gairebé res i que tots els polítics dels últims 30 anys haurien estat incapaços de transformar-la. Bé, acceptar això potser ja és una mica massa fort. També és molt complicat acceptar que Joan Antoni Samaranch era un home de l’esport, i prou, que no va tenir més remei que fer el joc a la dictadura franquista per poder fer carrera esportiva. És clar que, si això fos així, què té a veure amb l’esport fer-se de la Falange? Ho sento, havia oblidat que la Falange controlava l’esport durant el franquisme. El que ja és difícil de justificar que tingués cap relació amb l’esport és que Samaranch fos procurador a les Corts franquistes entre el 1964 i el 1977 i president de la Diputació de Barcelona entre el 1973 i el 1977. I si va fer servir aquests càrrecs, a més dels purament esportius que va tenir –regidor d’Esports a l’Ajuntament, delegat de la Delegación Nacional de Deportes (DND) a Catalunya i cap de la DND– per fomentar l’esport, la seva feina no va ser gaire afortunada. O és que hem oblidat com era l’esport espanyol –i català per extensió– quan va morir Franco? No era només culpa seva, però no dieu que era un home de l’esport?

Ja hem acceptat moltes coses. El que no es pot acceptar de cap de les maneres és que també es vulgui vendre la relació de Barcelona amb els Jocs Olímpics a través, únicament i exclusivament de Samaranch. Com si abans del seu impuls a la candidatura barcelonina per als Jocs del 1992 Barcelona no sabés ni què eren els Jocs Olímpics... Ja hem oblidat les candidatures frustrades de la Ciutat Comtal als Jocs del 1924, el 1936 i el 1972? I la també frustrada Olimpíada Popular del 1936? I personatges com ara Josep Elías i Juncosa, Corredisses, i Jaume Garcia Alsina, impulsors de l’olimpisme català, del primer Comitè Olímpic Català i de revifar l’adormit Comitè Olímpic Espanyol en la segona dècada del segle XX? Som conscients que entre el 1914 i el 1930 es van crear, només a la ciutat de Barcelona, 287 entitats esportives?

Tenim clar que si els Jocs de Barcelona van anar com van anar també va ser perquè la ciutat –i Catalunya per extensió– tenia un pòsit esportiu que no van crear ni Samaranch, ni Narcís Serra ni Pasqual Maragall? Abans dels voluntaris del 1992 ja hi havia hagut desenes de milers de voluntaris que havien mantingut viu l’esport a Catalunya durant dècades.