L’assaig de Michel Foucalt sobre l’obra de René Magritte a teoria de la imatge, en el tercer curs de la llicenciatura. En menys de 140 caràcters: un quadre amb el dibuix d’una pipa de fumar i la inscripció “Ceci n’est pas une pipe sota”, a mode de peu de foto (112).

En ple esforç d’esquivar els tractats filosòfics dels companys de professió, basats en el comentari de dues paraules que acompanyaven la fotografia del 3 i l’11 publicada ben bé tres dies abans, vaig anar a caure en un record dels Jocs de fa un quart de segle. Explicava, la peça, que l’estrepitós fracàs de Serguei Bubka en el concurs havia permès a Javier García Chico guanyar el bronze. Dissetè del rànquing, el saltador va pujar al podi el 7 d’agost per a alegria dels aficionats locals, que havien xiulat els seus rivals en la final –l’única en la que va competir, perquè a Seül, Atlanta i Sidney no hi va accedir–. “Això és atletisme, no futbol”, va sentenciar el barceloní, després. Al cap de 24 anys i una setmana, de matinada (quarts de cinc? De sis? no ho recordo perquè es va endarrerir degut a la pluja) i mentre complia la meva guàrdia olímpica. En el mateix concurs, a Rio, es va produir la mateixa situació: Thiago Braz da Silva va guanyar el duel per l’or al francès Renaud Lavillenie, escridassat pel públic local en cada intent.

Dissabte passat, Chris Froome va ser xiulat en la rampa de sortida, al velòdrom de Marsella, pel públic francès amb l’esperança que Romain Bardet el superés en la general. “La joventut d’ara té moltes possibilitats i potser els falta cultura de l’esforç, que abans s’inculcava molt”, va dir García Chico en l’entrevista publicada per aquest diari el 10 de juliol.

Parlant de futbol, diumenge passat. El partit de la selecció espanyola femenina de la fase de grups de l’Eurocopa, que va enviar la retransmissió de la segona jornada de l’estatal d’atletisme al web de RTVE. Això sí que és un homenatge als Jocs. O és donatge?