Mercenaris i taurons
L’oferta de 222 milions d’euros per Neymar Júnior que va fer el París Saint-Germain va deixar bocabadats la majoria de dirigents del futbol europeu, acostumats a veure serials que acaben amb gairebé 100 milions d’euros a la taula del venedor, però mai la suma que Nasser al-Al-Khelaifi va voler invertir en el davanter brasiler del FC Barcelona. Com bé és sabut, per als qatarians els petrodòlars (o gasodòlars) no són un problema a l’hora de comprar nous ambaixadors. Tot sigui en benefici de l’Estat i de legitimar, si poden, el futur mundial del 2022.
En saber-se les xifres, les crítiques en el si del panorama europeu no es van fer esperar. Des de Lió i Munic van posar el crit al cel. Però, segurament, el més coherent va ser Uli Hoeness, màxim dirigent del Bayern. El PSG és un “tauró”, va dir. Però, sobretot, va reblar el clau amb la següent afirmació: “El traspàs més car de la història no ha de ser necessàriament el millor. Nosaltres hem de trobar el nostre propi camí enmig d’una piscina farcida de taurons.”
Al-Khelaifi no serà el primer magnat que vulgui recórrer al talonari per fer un equip guanyador. Abans que ell, i les seves aspiracions geopolítiques, altres ja ho han fet per plaer: els galàctics de Florentino, des del 2000, i el Chelsea de Roman Abramóvitx a partir del 2003 van generar tendències inflacionistes similars en el mercat futbolístic de pretemporada. Però, tant al Bernabéu com a Stamford Bridge es va fer certa la màxima de Hoeness: els taurons no sempre guanyen i, precisament, la primera dècada del segle XXI va estar marcada per un FC Barcelona made in Catalonia que va il·luminar el món, amb el permís de Ronaldinho, primer, i l’argentí Lionel Messi fins avui.
Certament, els milions serveixen per comprar estrelles, ambaixadors i marques. Però no són la clau, exclusivament, per fer grans equips: la simple definició del terme equip apel·la a l’esforç col·lectiu, un valor que desgraciadament a vegades no brilla entre els grans cracs mundials. Malauradament per als que paguen, els mercenaris no acabaran mai de sentir els colors com ho fan els de casa; malauradament per als que paguen, els mercenaris són tan fidels amb el propietari com diners hi hagi a les arques del club. La continuïtat de l’èxit esportiu no només depèn dels diners que et gastes cada estiu, sinó del model que s’imposa a totes les categories de l’entitat, de l’ADN amb què creixen les joves promeses que han de fer de gregaris dels grans cracs comprats a cop de talonari. Amb el permís de Leo Messi, que posa en valor globalment un model formatiu culer que alguns encara tenen la gosadia de posar en dubte... o voler canviar.