Futbol, samba i Bartomeu
La pressió avançada és una de les grans aportacions del Barça de Guardiola, que també va identificar el millor Barça de Luis Enrique. “La novetat que aporta el Barça no és que toqui molt la pilota, sinó el fet que no retorna al camp propi quan la perd. (...) Es llança a buscar la pilota i la recupera molt aviat.” L’apunt va fer-lo Fabio Capello, el juny del 2011, tot comparant el Barça amb el Milan (el de Sacchi i el seu), que iniciava la pressió al mig del camp. Pel que s’ha vist en el debut del Barça de Valverde, la pressió a primera línia serà un leitmotiv. Bon senyal.
Però per jugar amb intensitat i fer de la pressió una arma efectiva, necessitem una plantilla molt potent, amb totes les posicions ben doblades, sobretot al mig del camp, per assegurar les imprescindibles rotacions de qualitat. Contra el United, Valverde va sortir amb un equip amb gairebé tots els titulars i es va guardar el gruix dels suplents per a una segona part infumable. Com era d’esperar, el contrast entre ambdós onzes va ser desolador. És llest, el Txingurri.
El 27 de juny, Josep Maria Bartomeu deia a BeIN Sports: “Pel que fa als fitxatges, l’aficionat del Barça pot estar tranquil, perquè tindrem un equip molt competitiu que lluitarà per tots els títols possibles.” Doncs bé, ara per ara, ni Bellerín (afortunadament, en aquest cas), ni Verratti, ni Dembélé... ni Paulinho! I, en canvi, fa tota la mala pinta que Neymar ens plantarà. “Neymar es queda al 200 per cent!”, Jordi Mestre dixit. Tranquils? A fe de Déu!...
El futbol
Amb tota la cautela –només són amistosos–, contra el United es van veure detalls interessants. Es manté el 4-3-3, tot i que –segur– també veurem el 4-2-3-1 (que protegeix millor la rereguarda). Benvinguda la versatilitat!
Menció per a Carles Aleñà: molt bé en el primer control (una qualitat indispensable), va combinar amb precisió i, en 45 minuts, va mostrar una personalitat i unes ganes de fer-se notar que no recordo haver observat, en tota la campanya passada, ni en Gomes ni en Denis. Pel que fa al guió: circulació ràpida i activació del trident, que ho condiciona tot. A propòsit, si Neymar se’n va i fitxem un davanter ràpid i desequilibrador (Dembélé), el plantejament no hauria de variar.
La ‘samba’ i Bartomeu
A Neymar l’estic seguint des que era un jovenet encrestat i molt descarat. És un superclasse i el seu talent desequilibrador no es troba al mercat. El seu adeu cantat ja em sap molt de greu. A més, ens deixarà un balanç del trident per sota de les expectatives creades i els esforços esmerçats: una Champions (només) no és la collita excelsa que esperàvem.
Dita la qual cosa, la comèdia de Neymar ja ha durat massa. El barcelonisme n’està fart, i amb raó. A hores d’ara algú ja hauria d’haver-li exigit que es definís: o dius que et quedes, o passes per caixa, pagués els 222 de la clàusula i bon vent. La impressió que em fa és que els directius i executius del club, amb Bartomeu al capdavant, han acabat ballant la samba interpretada pel pare de la criatura i pel nen. I em costa imaginar el president movent els malucs al ritme del tom-tom, tom-tom, tot suant la cansalada fins que els Toiss (els amics de Ney) acabin la batucada i els timbals deixin de sonar... La imatge, que a algú pot semblar-li risible, a mi no em fa cap gràcia. No podem anar a remolc. Som el Barça, i el to l’hem de marcar nosaltres. Sempre.
I aquesta matinada toca clàssic a Miami. Contra aquests, no juguem amistosos. Amb Neymar, o sense...
