Udoh, Teodosic, Bogdanovic, Langford, Larkin, Birch, James... Lleugers de consideració, ens ha encantat sempre pronosticar i fer glossa de l’apocalipsi del demà perquè és més senzill que analitzar la realitat, per no parlar del fet de descriure-la, extremament complicat.

Ultrapassant qualsevol mesura, la llàgrima per la marxa de jugadors del bàsquet europeu cap a l’NBA (i ara també cap a la Xina) és la gramàtica normativa d’aquestes dates, un temps, el d’entre temporades, en el qual sembla obligat haver-nos d’alimentar d’un present irrisori abandonat entre l’enyorança i la desil·lusió. Qui era Larkin fa un any? Qui era Udoh fa dos anys? Qui era Bogdanovic fa tres anys?

Siskauskas, Parker, Diamantidis, Papaloukas; Mirotic, Bjelica, Marjanovic, Saric, Delaney. Uns van plegar i uns altres van marxar perquè sempre ha anat així i sempre hi anirà, però esdevingut el fet, reconeguem-ho, tampoc ens ho vam passar tan malament. No acabem cada temporada argumentant que “possiblement aquesta ha estat la millor Eurolliga dels últims temps?” Els jugadors fan milles i agraciats per l’avinentesa en podem viure d’altres, jugadors diferents que reben renovades confiances i nous rols i que descobrim gestionant oportunitats en escenaris crítics. Paios que d’aquí no res ens obriran els ulls com pilotes grans i taronges i que, atrapats en el tirabuixó existencial que ens tragina amunt i avall, d’aquí un any ens tornaran al punt on ens trobem avui. De manera natural, i en comptes de tornar a plorar partides podríem celebrar els que es queden i els que arriben o tornen, confiant que s’intentarà millorar-los l’entorn i les condicions de treball per ajudar-los a desenvolupar un joc que els permeti interpretar cròniques impensades. Qui va veure venir el Baskonia de fa dues temporades, aquell regal de la vida que encara avui ens commou recordar-lo?

Augustine Rubit, Brian Roberts, Marko Guduric, Cory Jefferson, Janis Timma, Marcus Denmon, Aaron White, Nemanja Dangubic, Jason Thompson, Phil Pressey. Que no sabem com respondran? I? Quin problema hi ha? Testimoniem el procés, no anem a buscar el futur i deixem que el joc vingui a nosaltres, que el que no mata engreixa o si no, com deia l’àvia, ajuda a créixer.