Billy Wilder hauria donat un braç per contractar els guionistes de can Barça. Són immillorables quan toca desafiar els límits de la comèdia. A qui se li acudeix allotjar-se al Watergate mentre fas estada a Washington? Com si no hi hagués altres hotels a la capital dels EUA sense tanta càrrega simbòlica. Ben pensat, si res no saben de la història blaugrana –és més, la menyspreen sistemàticament–, tampoc esperarem que dominin el pretèrit recent de la superpotència. Qualsevol recorda que allà es va covar la dimissió de l’únic president ianqui en exercici, enxampat en mentida flagrant. Al seu país, a Richard Nixon l’anomenaven Tricky Dicky, adient renom traduïble com a ‘Ricard el Trampós’. No em direu que no els escau aquest homenatge involuntari a la vergonya desvetllada pel Washington Post. Allà, separem terrenys, van haver de plegar. Aquí, tant se val, deixem-ho córrer: n’han fet de tots els colors, i res, continuen sense tocar el dos en benefici del club que diuen gestionar. És més, no es donen per al·ludits ni després de protagonitzar el nou ridícul. S’escuden suggerint que no esperaven una com aquesta, que tot és responsabilitat del brasiler. Vaja, que no es veia a venir, que els ha agafat per sorpresa. Que no sabien de quin peu calçava el personatge, aquell que es va embutxacar 40 milions d’estímul per vestir de blaugrana i ara n’espera 26 més de prima per l’última renovació signada abans de marxar. I a sant de què aquestes quantitats concedides graciosament a banda de la fitxa? Han repetit el pecat original comès quan van decidir enganyar el Santos, amb la diferència que ara els perjudicats són ells mateixos i la imatge del club. En el cas improbable que Neymar decidís quedar-se, no serà fàcil arranjar la relació. Ha perpetrat un lleig enorme al barcelonisme, per bon futbolista que pugui ser. Esperem amb candeletes com justificaran la premsa amiga i el discurs oficial aquesta històrica deserció. Despistaran amb un ventall de reforços, així de previsible.

En lloc d’engegar-lo a dida o de posar-se ferms, li cedeixen la iniciativa. El noi té la paella pel mànec, el pare es frega les mans fent el càlcul dels beneficis i el club neda a contracorrent en estat de xoc. De moment, només ha rebut Piqué, agosarat en proclamar allò que no li tocava dir, per molt president potencial que es cregui. Ja no ens hauríem d’estranyar que els presumptes responsables de l’entitat es trobin en orsai, que és la seva habitual posició al terreny de joc. El Watergate és ara seu, últim exemple de la seva ègida al capdavant d’un Barça que no costaria tant gestionar com cal. En canvi, ens fan viure trasbalsats, tot i que l’estat d’ànim culer ha saltat de la passivitat habitual a l’enuig supí. Algú podria imitar l’autèntic Nixon i marxar d’escena en helicòpter. O en globus, si ho prefereixen. Per emplenar el seu àlbum de pífies, només faltava el cromo de Neymar. Fart del panorama, el barcelonisme prega que acabi aviat aquesta comèdia d’embolics. Com que Bartomeu ja s’ha fet la foto amb Obama i té quelcom de positiu per explicar als nets, podria emular Nixon, però vet aquí que certifiquem de nou la seva al·lèrgia a reconèixer responsabilitats i obrar en conseqüència. Des del principi fins a la fi, aquesta història d’amor interessat amb el brasiler acabarà sent un film de terror per als companys de Rosell.