Comencem?
Un Barça-Madrid sempre és un Barça-Madrid. Perquè sempre hi ha milions d’ulls que el miren, encara que en directe siguin els ulls dels més privilegiats de Miami i no siguem encara ni al mes d’agost. I sempre val més guanyar-lo, sobretot perquè si el que l’hagués perdut fos el Barça la sang blaugrana ja estaria arribant al riu de les lamentacions tremendistes. Ja hi havia una mica aquesta sensació abans d’agafar l’avió cap a Nova York fa deu dies, quan poca gent pensava que l’equip d’Ernesto Valverde pogués tornar de les amèriques havent guanyat el campió i el subcampió de la Champions i l’equip que fins ara (ahir a la tarda) ha fet el fitxatge més car de l’estiu: Lukaku, que ha anat al Manchester United per entre 80 i 85 milions mentre Mourinho el cínic es queixa que els altres clubs paguen milionades per mitjanies. Aquest Barça incomplet pel que fa a la nòmina de jugadors que començaran la temporada ha emès uns símptomes futbolístics esperançadors. No per nous, sinó per coneguts. Perquè ha fet córrer la pilota més que les cames. Perquè ha estat més ben posat sobre el camp. Perquè passar-se la pilota més que conduir-la ajuda a estar més ordenat tant per atacar com per pressionar quan es perd la pilota. Perquè en aquest hàbitat no és estrany que els que s’hi hagin sentit més còmodes hagin estat joves com Aleñá o Samper i veterans com Iniesta i Busquets. I perquè Messi s’activa molt més bé amb el centre de gravetat de l’equip en el mig del camp que desviat sobre el trident.
El nou tècnic blaugrana no és que hagi guanyat un títol nou (aquesta International Champions Cup estiuenca), sinó que s’ha guanyat una cosa molt més important, una certa tranquil·litat per preparar el seu equip per a uns reptes gegantins que l’esperen. I falta que li fa, perquè l’ambient, sobretot amb l’afer Neymar com està, no és el millor escenari per donar forma al que ha de ser el nou equip de Messi. No només la planificació de fitxatges s’ha quedat a les beceroles amb l’arribada únicament de Semedo i del recuperat Deulofeu, sinó que ara s’està reorientant per compensar la sortida de Neymar després que el seu pare passi per les oficines a cobrar la prima de fitxatge acordada i el jugador hi dipositi la clàusula per anar-se’n a París perquè el seu pare en cobri una altra. Sembla acabada l’hora de les incerteses i arribada l’hora de la veritat.
S’han acabat les aparences de la gira comercial i toca afrontar la temporada real. Què es fa amb els 222 milions de Neymar? És l’hora de veure si aquests diners s’inverteixen a enfortir una idea de futbol o es gasten per gastar. Si es fa amb idea futbolística i estratègica o perquè sí. Si es fan operacions de club gran o si s’actua com un club acomplexat. A partir de la sortida de Neymar, només se m’acudeixen dues operacions de primera magnitud. Una, que l’intercanvi de cromos amb el PSG acabi amb Verratti al Barça, fent valer la carta dels impostos que es vol estalviar el club qatarià. I l’altra, vestir de blaugrana l’estrella emergent més cobejada del mercat (i pel màxim rival), el jove Mbappé. Les altres llistes que corren pels mitjans (Paulinho, Coutinho, Matuidi, Di María, Rabiot, etc.) són això, llistes en què costa de veure una connexió amb una idea futbolística i amb una voluntat de grandesa de club. Tant de bo siguin maniobres de distracció per encobrir una operació de primera magnitud futbolística. La feina que ha fet fins ara Valverde –com a tècnic però també com a home de club– també mereix una correspondència dels directius a l’altura de les circumstàncies. Comencem?