Neymar i l’art secessionista
El 1897, dinou arquitectes fastiguejats de la cotilla de l’Acadèmia de Belles Arts de Viena van tirar pel dret i avui les seves construccions surten en gairebé totes les fotografies dels turistes de les principals ciutats de l’antic imperi austrohongarès.
L’art secessionista o secessionstil, com se’n diu d’aquella estètica en aquells indrets, ens retorna a la reconsagrada mania de donar noms diferents als mateixos postulats artístics; perquè és essencialment l’arts and craft i el modern styl anglesos, l’art nouveau francès, el jugendstil alemany o el nostre empelt modernista i noucentista d’arquitectes tan interessants com l’afamat Gaudí o el redescobert Josep Maria Pericas.
A Ljubljana, el mestre indiscutible d’aquella formulació ètica és Joze Plecnik (1872-1957), autor de la Biblioteca Universitària i Nacional d’Eslovènia, on, si no hi veiéssiu els llibres, diríeu que us trobeu a la quinta essència de les catedrals presbiterianes i dels temples maçònics. És un autor eclèctic, com en dirien els qui encotillen l’art amb els prejudicis d’allò que es porta, que no s’està de barrejar els elements per comunicar el que vol; interessi o no a l’espectador o ni ho entengui. En algunes filmacions que se’n conserven, se’l veu caminant tot sol, vestit com un sacerdot rasputínic.
L’actualitat ens retorna, també, a la reconsagrada mania de no veure-hi més enllà del nas; de no entendre que és només de la barreja d’on es pot treure el comú denominador de les coses. Hi ha algun dubte que la menyspreada secessió d’aquests dies serà revalorada, temps a venir, amb tots els condicionants que la constitueixen? I doncs, que no pertanyen, aquests, a la simple lògica de l’efecte i de la seva causa?
Que se’n va, i com, Neymar, del Barça?
Els qui van fitxar-lo, i com –i qui va votar-los i com–, en són tan responsables com la cotilla vienesa i la constitucional espanyola, en els seus casos.