“No hi ha cap absurd que la raó humana no sigui capaç d’inventar.” La frase és del mestre de periodistes Ryszard Kapuscinski i es pot aplicar de meravella a la setmaneta viscuda a can Barça. Després d’aquest maremàgnum d’històriques dimensions, ens adonem que cap protagonista diu la veritat ni els autèntics motius que han generat els seus actes o inhibicions. Se’ns obliga a fer-nos una composició de lloc a mida de cada necessitat emocional. Cadascú buscarà les seves raons i culpables per pair tan inesperada situació. Ha marxat Neymar i ens hem quedat amb un pam de nas, amb la sensació que ens ha pres el pèl i els quartos, malgrat que hagi emplenat la caixa. En la perplexitat, quatre anys després sabem què deixa, malgrat que continuem sense resoldre el vell enigma del seu cost. Hem tancat la foscor amb més foscor, i sembla quasi coherent.

El formidable xou generat pel brasiler, les xifres de l’operació i els infinits detalls afegits, suposen un conjunt obscè que ens hauria d’allunyar, encara més, d’aquest futbol i no entrar en el joc dels disbarats proposat per les tèrboles mans que guien el negoci. Aquí, en tot cas, s’acaba una època marcada per dos factors i actors que han utilitzat el Barça a la seva vènia, Neymar i Qatar, facilitada la seva tasca per gestors, alguns ja desapareguts d’escena, que mai no han situat el club per damunt d’aquests interessos particulars. Han actuat com a subalterns de dos murris que empren el màrqueting a voluntat, que han netejat la imatge o usat la plataforma de projecció blaugrana mentre els feia servei i la podien manegar. El trident ha deixat d’existir i s’esmicola un concepte triomfal repetit fins a l’avorriment. Va entrar amb calçador per dinamitar l’herència d’èxit i, ara que les circumstàncies dictaminen la seva defunció forçosa i forçada, només queda pregar per un retorn immediat a territori conegut. Tornar a una certa lògica i normalitat. No calen tants cromos per fer un equip guanyador, prou que ho sabíem; però, en canvi, ens situem de nou en una casella també familiar, la de Gaspart gastant sense solta ni volta després de la sotragada de Figo, referència dissortadament obligada en aquest instant d’estupor.

I entestats a desitjar el que hauria de ser i mai no és, ens aferrem al seny de Valverde, pregant que sigui ell, un nouvingut a la casa, qui posi ordre i fitxi de manera assenyada. No calen grans noms, no cal enlluernar el món futbolístic com si haguéssim de recuperar la imatge perduda després de tan curiós episodi. Es tractaria de retornar allà on érem abans de Neymar i Qatar. Tornar a crear un autèntic equip coronat per Messi, poca cosa més. En canvi, ningú les té totes, malgrat que el portaveu asseguri que la massa social està entusiasmada amb la directiva, un altre cop a remolc, desbordada per la realitat que altres han dissenyat a voluntat. Món de bojos que precisa el seny del model, prec gairebé utòpic després d’assistir a les martingales de Neymar i les seves justificacions superficials per consum d’irreflexius. Una altra notícia de la setmana, enmig de tant xivarri, ha passat desapercebuda: els convidats a la boda de Messi només van deixar 9.500 euros com a regal solidari. Així, i amb aquests protagonistes, el problema deu ser nostre en reclamar enteniment quan en el futbol actual no hi ha vergonya ni decència a cap nivell. Vivim colgats d’absurds.