Si Neymar no hagués prolongat La Riera, el culer s’hauria ensopit amb les histèries de la Guàrdia Civil, els busos ornamentats pels devots d’Amsterdam i el mascle veneçolà anhelós de sotmetre la tribu a còpia de trompades fàl·liques, però tal com puc sentir pel passeig de Llafranc mentre els meus fills esbossen esguards tendres entre les que m’imaginen vidu, la gent s’entreté planejant la inversió dels 222 milions com si haguessin estudiat economia en colors a Columbia o, millor encara, com si haguessin cursat on line un postgrau en una universitat llatinoamericana amb un manual de Chomsky sobre la taula.

Així doncs, per estructurar la problemàtica realitzen una analogia en què ells figuren com a propietaris d’una quantitat proporcional de diners que el bo d’en Gaspart ja hauria usat per finançar l’altre part de l’Emirates Stadium, i dibuixen dos panorames: el de l’hedonista obsessionat a cercar plaers dilapidats en el mercat dels delits en nom de l’ara i l’aquí, i el d’amagar bitllets a les golfes esperant la inversió pertinent per afavorir un benestar sostenible en el temps. Un cop acabada l’analogia, intenten com a bons convergents col·locar la directiva del Barça en la diatriba, i és clar, llegir Coutinho com a alternativa de Verratti els provoca inquietud perquè intueixen que la raó del fitxatge és la urgència d’apaivagar la hipotètica frustració de l’afició, i aquí, amb el suc de l’oliva regalimant entremig de llavis oliosos, afirmen enutjats que la direcció esportiva corre el risc de recaure en errors familiars portant futbolistes que no donen l’excel·lència exigida.

Per tant, pontifica el més clenxinat del grup, que fa olor de dona aliena i llençols de lloguer, els 222 milions els els rebotiran a la cara i l’onada expansiva els catapultarà fora de la llotja. Conclusió: els ben servits són els més lúcids i jo hauria d’estar més pendent dels meus fills, perquè els he tornat a perdre.