El mundial d’atletisme que s’està disputant aquests dies a Londres torna a demostrar la grandesa, la universalitat i la singularitat d’aquest esport. De fet, són diverses modalitats esportives en una, perquè és evident que no té res a veure un maratonià amb un llançador de pes, o una saltadora de perxa amb una marxadora, per posar uns exemples. Amb més de 200 federacions representades i més de la meitat del programa enllestit, el medaller torna a reflectir una àmplia gamma de colors. Atletes de Tanzània, Jamaica, Veneçuela, Uganda, Cuba, Kenya, la Costa d’Ivori, Colòmbia, les Bahames i Etiòpia, que no són precisament potències en el producte interior brut, han col·locat alguns dels seus representants al podi fins i tot davant de federacions amb molt més recursos. El mundial de Londres serà recordat per l’adeu d’una llegenda de l’esport, Usain Bolt, que durant una dècada ha eclipsat altres estrelles emergents de l’univers atlètic i que ara tindran l’oportunitat de brillar amb llum pròpia. Després de la capital britànica, que amb l’experiència recent dels Jocs Olímpics de 2012 i amb Sebastian Coe al capdavant tenia l’èxit assegurat, el mundial d’atletisme transitarà per dues places que desperten moltes més incògnites. Doha 2019, per les condicions meteorològiques i perquè trastocarà tot el calendari atlètic, i Eugene 2021, amb poca infraestructura hotelera i un aeroport i un estadi petits, no són ni de bon tros dos escenaris ideals. Precisament, Barcelona va perdre la seva segona oportunitat de sortir escollida contra aquestes candidatures en una votació d’infaust record a l’hotel Fairmont de Montecarlo, el novembre del 2014. En aquell moment es va acusar la candidatura qatariana d’haver ofert a última hora i fora de termini una oferta econòmica milionària de 37 milions de dòlars. Va ser, segurament, un dels últims serveis de l’anterior president de la Federació Internacional d’Atletisme (IAAF), el corrupte Lamine Diack. La IAAF està en deute amb la capital catalana i l’actual president, Sebastian Coe, n’és perfectament conscient. De fet, dimecres, amb una trobada amb la premsa desplaçada a Londres, va admetre que seria una bona candidatura. Barcelona té l’oportunitat de tornar a pugnar per l’última gran competició atlètica que falta en el seu historial com a organitzadora de grans esdeveniments esportius. En tot cas, el primer que hi ha de creure i apostar-hi és l’administració local, perquè la ciutat tampoc es podria permetre una tercera derrota: el 2007 a Mombasa va perdre la votació contra Moscou pel mundial del 2013. La cursa pel mundial del 2023 és oberta, però la IAAF faria bé d’aclarir el procés de selecció per esvair els dubtes que han generat les últimes designacions.