Messi fa mala cara
La supercopa d’Espanya no ha estat un trofeu menor més. Tradicionalment, el guanyi o no el Barça, no deixa de ser la competició que tanca la pretemporada i que, com a tal, només permet una exhibició parcial dels rendiments. La realitat, aquest cop, ha estat més cruel. De cop, amb la mà ben oberta i de manera ben sorollosa, el Real Madrid ha donat una bufetada al barcelonisme com feia temps que no passava. El 5-1 que mostra el marcador és poc al costat de les sensacions que ha deixat el doble enfrontament contra el conjunt de Zidane. El barcelonisme encara no dona crèdit del que va veure.
L’adeu de Neymar ha fet mal perquè Ernesto Valverde i l’equip no han trobat la manera de superar el tràngol. Potser és qüestió de temps. Potser cal que arribin els reforços. Potser és necessària l’adaptació de tots plegats als nous matisos de l’entrenador. Potser. El que és evident és que la supercopa d’Espanya, que normalment passa desapercebuda, ha acabat assumint un paper rellevant que pot marcar el futur més immediat de l’entitat. Per primera vegada en molt de temps, l’entrenador del Barcelona ha assumit que l’etern rival és millor. I Sergio Busquets, guanyador com pocs, també s’ha expressat en aquesta direcció. I Jordi Alba. I res és per casualitat. El vestidor, com va expressar Gerard Piqué de matinada a TV3 després del bany al Bernabéu, està preocupat per la deixadesa de funcions de la junta directiva en matèria esportiva. La situació és tan greu que ni Messi ho pot solucionar. L’argentí va marxar del Camp Nou capcot i de l’estadi del Real Madrid, desesperat. El 5-3-2 de la primera part va fer recular l’equip deixant Luis Suárez sol com un mussol en atac i Leo Messi com un illot enmig del no res. El Barça, que va renunciar a tot el que el va convertir en el referent mundial, es va fer petit de cop. Irreconeixible. Ni pilota, ni pressió, ni atreviment, ni atac... ni Messi. Si el 10 no intervé, s’avorreix, i si s’avorreix, es desespera. I així viu, ara mateix, el millor futbolista del món. I com l’humor del crac és el del Barça el cub farà bé d’espavilar-se.
La malaltissa obsessió de Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu per posar fi als signes d’identitat del passat més proper ara recull els fruits al terreny de joc. Fins ara de res ha servit per obrir els ulls de la majoria dels socis. Que la FIFA castigués el club per la seva mala praxis amb la contractació de nens i que, posteriorment, la Masia s’hagi convertit en residual. Ni la judicialització de l’entitat que ha portat el cub al límit de la vergonya, condemnat per primera vegada en la seva història per obra i gràcia del president Bartomeu. La majoria del soci, calla. També amb Qatar i el seu rosari de sorpreses contractuals any rere any. Valors. Els mals temps del periodisme tampoc han ajudat gaire. Més aviat tot el contrari. La junta directiva del Barça ha viscut tan còmode en el seu govern que ha arribat a creure’s que el periodisme ha de demanar permís per publicar les seves informacions. I qui no ho fa, a galeres. Això tampoc remou l’associat. Ja té prou problemes a la seva vida per preocupar-se de res que no sigui veure Messi fent art a la gespa. I de les sagrades penyes ja se n’ocupa el vicepresident Cardoner. Ni Seient lliure ni agències de viatges majoristes. Val tot perquè creuen que ho tenen tot controlat amb premis a canvi de silenci. I l’Espai Barça..., en fi, tot perfecte. El soci ni hi pensa. El directiu Jordi Moix, sí. És clar que sí. Màxima confiança en l’home que pensava d’una manera i que quan va fer falta –el poder és el poder– va virar en direcció contrària sense cap mal de panxa. I l’àrea esportiva del vicepresident Jordi Mestre. Tot perfecte. Ha estat incapaç de gestionar el cas Neymar, ha viscut d’esquena a la realitat i ha entregat el poder a les idees d’Albert Soler (¿?) i de Pep Segura, nou far esportiu. Que es preocupi Robert Fernández. El seu cap està en mans de l’arribada de Coutinho i Dembélé. La de Paulinho, a 40 milions d’euros, ha estat sorprenent: el Barça va reconèixer ahir que no ha guanyat ni un pam en la negociació amb el club xinès. 40 o 40. Doncs 40. Per Paulinho, procedent de la Xina.
No ha importat res fins que Messi ha començat a fer mala cara. Te mal d’identitat i de pilota. Diumenge comença la lliga. Alerta.
Compte enrere
Els polítics ja han tornat a la feina. S’acosta l’hora de la veritat. Ni un pas enrere. Tic-tac, tic-tac, tic-tac... Tenim pressa.