És clar que els resultats determinen moltes de les opinions que es manifesten al voltant de l’esport. I algunes resulten, al cap del temps, precipitades. D’altres, la claven. Voluntàriament o involuntàriament, el Barça sovint té tots els seus moviments retransmesos faci el que faci. Ara ha començat la temporada futbolística sense dos davanters dels tres habituals últimament. Un ja no hi és. Ni hi serà. L’altre en té per a un mes. I l’equip, amb fitxatges pendents de refer-lo. I amb Messi pendent del que fan els directius. I un entrenador nou carregat de sentit comú i de molta naturalitat. Sort. I sorneguer si cal per escapar de la transcendència futbolística que es vol aplicar en algunes ocasions. Javier Clemente deia que Valeverde no tenia pinta de futbolista. Tampoc té pinta d’entrenador. Ni en vol tenir. Però fa d’entrenador. És entrenador. I es mourà prop o lluny d’un estil segons li convingui i serà pràctic segons el que tingui disponible. Valverde sap que els jugadors de casa han d’aparèixer en les seves oracions. Els toca, per donar credibilitat i fermesa al seu nou projecte, que ha de lluitar amb un rival com el Madrid amb la feina feta i decidit a mantenir un cicle de bons resultats amb un grapat de grans jugadors.

Valverde era un futbolista silenciós. Jugava en silenci. Com a entrenador, fuig del soroll. I sap on és i què vol. I, de moment, sap què té. I en vol més. Deulofeu es una bona peça. Un futbolista amb cops genials. Si és solidari en l’esforç, segur que suma. I molt. Qui s’esforça i aparentment suma poc és Alcácer, però a ulls d’alguns entesos els seus moviments habiliten espais. Sergi Roberto ho va saber aprofitar en el primer parit de lliga. Bona part del seu gol és mèrit d’Alcácer, que molts cops sembla que juga espantat, espantat de l’entorn, la samarreta, els companys i el gol...

I segur que els socis del Barça estan sorpresos i espantats no de les relacions que mantenen alguns jugadors, sinó que ho manifestin obertament a les xarxes socials. Es pot considerar un desafiament a la directiva blaugrana la publicació de fotos de la trobada del brasiler amb alguns cracs blaugrana després que el club hagi denunciat el brasiler Neymar. Ningú no pot qüestionar l’amistat de ningú, però aquestes fotos d’alegria i complicitat fan mal. És clar que cada cop més els jugadors van a la seva i amb ben poca sintonia amb la directiva. Ha quedat demostrat justament amb la marxa de Neymar. Ells ho sabien. Ho han dit. La directiva ho ignorava i manifestava que mai marxaria. La feina ara és de l’entrenador. El club i l’equip tenen una exigència clara. Ja se sap que el que sempre queda... és el club.